ÀLBUM DE METEORÒLEGS DE TERRES DE PARLA CATALANA

 

 

Albentosa i Sánchez, Lluís Miquel

Geògraf especialitzat en Climatologia. Professor de la Universitat de Barcelona (1968) i de la facultat de Tarragona (1972). Estudiós de la història de la meteorologia catalana, amb excel·lents treballs com: "Bibliografía de Climatología i Meteorología de Cataluña" (Revista de geografía, XIV,1-2, 1980) o "La evolución histórica de la climatología catalana" (AME, 1975). Es va doctorar l'any 1976 amb la tesi "Los Climas de Catalunya. Estudio de climatología dinámica" (8 vols, 1973). També va publicar: "Climatología dinámica, sinóptica o sintética" (1976); "Contaminación atmosférica y cambio de clima en las regiones urbanas industrializadas" (1980); "La aplicación del método estadístico en climatología: 105 años de lluvia en Barcelona" (1976); "Los recursos hidráulicos y la demanda de agua en el Camp de Tarragona" (1982).

Alcobé i Arenas, Eduard

Científic. President de la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona en dues ocasions (1916-22, 1939-45). Catedràtic a les universitats de Granada i Saragossa, ho fou a la Facultat de Ciències de Barcelona del 1901 al 1940. Fou director de l'observatori meteorològic de Barcelona (1928) i substituí Fontserè transitòriament en les emissions radiofòniques per Ràdio Barcelona arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. És autor d'un "Curso de Física General" y d'una memòria "El clima de Barcelona, resumen climatológico del primer decenio del siglo XX (años 1901 a 1910 inclusive), según los datos registrados en el Observatorio de la Universidad de Barcelona" (MRACAB 1914).

Algué, Josep M. 75 anys

Meteoròleg. L'any 1871 ingressà a la companyia de Jesús, a Andorra. Féu una part dels estudis eclesiàstics a França i fou ordenat sacerdot el 1888. Cursà matemàtiques a Barcelona amb Laureà Clariana (1890-91) i meteorologia a l'Havana amb Viñes i a Georgetown (EUA) sota la direcció del professor Hagen (1891-93). Destinat a l'Observatori de Manila (Filipines) el 1893, hi col·laborà sota la direcció del seu fundador, el jesuïta F. Faura, i n'esdevingué posteriorment director (1897). Identificà l'origen de les trajectòries mitjanes dels ciclons, descobrint dos tipus bàsics: trajectòries parabòliques movent-se al voltant d'un centre anual d'altes pressions en el Pacífic Nord en sentit horari i, trajectòries en moviment linial cap a l'oest des de Filipines cap al sud de la Xina. Seguint els treballs previs de Faura i les idees de Viñes, el 1897 desenvolupà un instrument que venia a ser una modificació d'un baròmetre aneroide amb una escala ajustable que es podia usar per tot el pacífic amb un indicador que mostrava la direcció del vent, Aquest senzill instrument, el barociclonòmetre,va esdevenir molt popular pels navegants del pacífic, ja que ajudava a calcular la distància i el centre del tifó amb relativa precisió i beneficià la navegació a l'Extrem Orient abans de la invenció de la radiotelefonia. Representà Espanya i els EUA en diferents congressos i exposicions internacionals. El govern dels EUA el cridà a Washington i li finançà la publicació en castellà del gran Atlas de Filipinas (1900); més tard (1901), li encarregà l'organització del Servei Meteorològic de les Filipines. Comissionat pel mateix govern nord-americà, estudià l'Atlàntic Nord (1912). Va escriure el primer llibre sobre tifons a les Filipines usant les dades de l'Observatori de Manila, primer en castellà:"Baguíos y ciclones filipinos" (1897) i més tar en anglès: "The Ciclons of the Far East" (1904). També són de destacar: "El Barociclonómetro" (1897), "Las Nubes en el Archipiélago Filipino"(1898), "El Archipiélago Filipino" (1900), "Atlas de Filipinas" (1900).(1904).

Àlvarez de Castrillón y Bustelo, Manuel

Acadèmic.Ajudant tècnic i Meteoròleg de l'Observatori Fabra des de 1918 fins el 1957. Amb motiu de la inauguració del servei de prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència: "Correlació entre els fenòmens meteorològics i agrícoles". Deixeble inseparable del doctor Fontserè, des dels inicis a la Societat Astronòmica de Barcelona, fins al punt que en el context de l'hostilitat de la postguerra va ésser empresonat i va perdre la seva feina a la Universitat, mentre que l'expedient de depuració del mestre Fontserè es va resoldre sense problemes gràcies a la seva avançada edat.Va publicar "Algunas observaciones pluviométricas en Barcelona" (1950, MRACAB), fent servir les dades d'en Presas. Autor de diverses Notes d'Estudi i de la memòria "Distribució de la claror del cel a i claror del zènit a Barcelona" publicada pel SMC.

Ballester i Cruelles, Miquel

Meteoròleg. Doctor en ciències físiques. Va estudiar física i meteorologia a les Universitats de Barcelona i de Madrid, on es va graduar. Amplià estudis a Cambridge (Anglaterra) on fou "Guest of Honour" del Caius and Gondville College. Investigà al Consell Superior d'Investigacions Científiques (Patronats "Alfonso el Sabio" i "Juan de la Cierva", Madrid). Dirigí el laboratori de Física Atmosfèrica de l'Institut Nacional de tècnica Aerospacial "Esteban Terradas". Dirigí la secció "Amèrica LLatina" a l'Orgnització Meteorològica Mundial (Ginebra). Aquesta OMM li delegà la seva representació a Centroamèrica, Nacions Unides (New York) i Comissió Econòmica per Amèrica Llatina. Ha impartit nombrosos cursos nacionals i internacionals. Autor de molts treballs, tant en revistes especialitzades, com de divulgació. Dirigí, entre altres , la tesi doctoral d'Agustí Jansà, titulada "Inestabilidad baroclínica y ciclogènesis mediterránea".Ha contribuït a l'estudi de la vorticitat, desenvolupant l'aproximació de Suttcliffe-Ballester.Ha estat catedràtic director del Departament de Física de la Terra i del Cosmos a la Universitat de les Illes Balears. Catedràtic director del Departament de Física de l'Aire i Geofísica de la Universitat Complutense de Madrid, fins a la seva jubilació, quan és nomenat professor emèrir de la mateixa. Va ocupar els més alts càrrecs dins l'antic Sevicio Meteorològico Nacional: inspector general,cap de l'oficina central, subdirector, director de l'antic Instituto Nacional de Meteorología (aleshores òrgan del SMN dedicat exclusivament a la docència i a la investigació) i delegat o representant d'Espanya a reunions internacionals. Co-fundador i membre del Consell del Centre Europeu de Prediccions Meteorològiques a Termini Mitjà de Reading. Co-fundador i col·laborador de l'escola Internacional de Meteorologia mediterrània a Erice, Itàlia. Membre d'honor de l'Estudi General Lul·lià. Acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Baltà Rodríguez de Cela, Josep

Enginyer tècnic químic i llicenciat en ciències físico-químiques. Pertanyent a la burgesia agrícola, va construir un complet observatori a casa seva, on mesurà científicament totes les variables possibles (fins i tot l'ozó), i alhora féu servir un sistema de banderes de colors per tal de predir als seus convilatans l'estat del temps. Dirigí i administrà les revistes "La atmósfera, Revista mensual ilustrada sobre meteorología, astronomía y física del globo" (1892-94), la primera revista científica de caire europeu dedicada preferentment a la meteorologia.Es nodria bàsicament de traduccions de notable interès: "El barómetro y la predicción del tiempo" (núm. 11), "Las nubes y la previsión del tiempo" (núm. 13), etc.També entre 1889 i 1893 va publicar resums anuals del seu observatori que eren intercanviats amb altres observatoris d'arreu del món.. L'elevat cost de les diverses publicacions i el poc interès mostrat per la Societat Protectora de la Ciència i del món intelectual barceloní, obligà al jove doctor a abandonar la seva tasca que començà amb un esperit genuïnament renaixentista. Fou director de l'Escola Industrial Superior de Terrassa (1908-30). Publicà: "Compendio de electroquímica" (1927) i" Electroquímica general" (1927). El 1916 patentà el cupriol, producte químic que combatia el míldiu i l'oïdi.

Baltà i Elias, Josep

Doctor en ciències físiques. Treballà al SME on fou Auxiliar i Meteoroleg. Ascendí a Meteoròleg en una concurs-oposició de dues places pel desembre de 1928 juntament amb Josep M. Jansa i destinat a l'Oficina Regional de Barcelona l'any següent. Abans però, des de mas Grabuac de Fontrubí va col·laborar amb el doctor Fontserè, especialment en el treball "Sobre els vents estivals i de convecció a la costa catalana" l'any 1917. Amb motiu de la inauguració del servei de prediccions meteorològiques per Ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència: "Els paràsits i les pertorbacions atmosfèriques". També publicà "Les radiopertorbacions naturals (atmosfèrics) en meteorologia" (1933) en una memòria de la Societat Catalana de Físiques, Químiques i Matemàtiques. Fou president del Ràdio Club de Catalunya (1923-25). Fou catedràtic de física teòrica i experimental a la universitat de Salamanca (1933-41) i de la universitat central de Madrid (1941-63), així com acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1948) i de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid (1950). Treballà preferentment en el camp de les radiocomunicacions i en la física d'altes energies (construí el primer generador electrostàtic de l'estat espanyol), i fou un gran divulgador de la radioastronomia i de l'astronàutica. Col·laborà en diverses revistes i enciclopèdies.

Barba i Roca, Manel

Advocat i agrònom. Estudià la meteorologia des de la vessat agrícola. De família de metges i terratinents, es doctorà en dret a Cervera i fou un representant típic de la moderada i pràctica il·lustració catalana. El 1786 ingressà a l'Acadèmia de Ciències i Arts, on formà un corrent d'opinió agrarista d'importància. Hi llegí set memòries, de les quals destaquen "Sobre el estado actual de la Agricultura en Cataluña y medios de mejorarla" (1787), "Memoria sobre la plantación de árboles" (1789) i "Observaciones a la Memoria de Don Joseph Navarro sobre la plantación y cultivo de la viña" (1802). A més, escriví uns altres texts agraris dels quals només hi ha referències. Partidari de l'extensió dels conreus i d'un liberalisme econòmic moderat, demanà mesures intervencionistes que evitessin la baixa alarmant de la ramaderia i, per contrast, l'eliminació de les que defensaven els boscs, perquè les creia contraproduents. Fou partidari de l'expansió de les patates,per la qual cosa fou conegut per Doctor Patata, de la millora de camins i de l'establiment de fàbriques dins la línia del seu admirat Campomanes. Propagà els avantatges de l'extracció del sucre del raïm, de l'aprofitament de la brisa i de l'obtenció del verdet industrial per a tintoreria. L'interès per la seva comarca fou molt gran en tots els ordres, i tingué una cura especial de la junta de caritat vilafranquina. Fou membre de la junta suprema del Principat i secretari de guerra en la lluita contra Napoleó. Fou un dels rars il·lustrats recordats per la generació romàntica que sorgí durant la seva vellesa.

Campo i Cunchillos, Gabriel

Meteoròleg al Servei Meteorològic de Catalunya (1921-1939) i a l'Observatori Fabra des del 1919 fins la seva mort?? Desenvolupà els seus coneixements en la pràctica sense cap titulació universitària.Amb motiu de la inauguració del servei de prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència: "La boira" .Sota la direcció del doctor Fontserè, va ésser el responsable de l'observació diària, a les 8 hores, durant més de 50 anys. Darrerament era ajudat per la seva neboda Maria.La família Campo ha estat tota una institució a l'Observatori Fabra: el seu germà Santiago n'era el conserge.

Canudas i Busquets, Josep

Pilot aviador, un dels propagadors de l'aviació a Catalunya. Periodista esportiu i cofundador de l'Aeroclub de Catalunya (1915). El 1917 obtingué el primer títol de pilot atorgat a Catalunya, a l'Escola Catalana d'Aviació, de la qual fou professor i pilot en cap (1920). Prengué part a la guerra del Marroc (1921-22), on obtingué el grau d'oficial d'aviació. El matí del dia 8 de desembre de 1923 i a requeriment del doctor Fontserè, realitzava per primera vegada a la península un sondatge a l'atmosfera lliure amb aeroplà des del camp d'aviació del Prat de Llobregat iniciant un projecte de col·laboració amb el SMC. Amb motiu de la inauguració del servei de prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència: "La meteorologia a l'aviació". Fundà la Penya de l'Aire (1922) i la societat Aeròdrom Canudas, que promogueren l'interès pels vols amb passatgers, i l'Escola d'Aviació Barcelona, per a pilots (1929). Fou el cap de la primera línia aèria d'Espanya, Sevilla-Larraix (1921), i de la línia d'Andorra (Barcelona * la Seu d'Urgell), la primera dels Països Catalans (1932). El 1933 la Generalitat de Catalunya el nomenà cap dels Serveis d'Aeronàutica. Durant la guerra civil de 1936-39 fou pilot d'enllaç al front d'Aragó i director de l'Escola d'Aviació Militar de Barcelona. S'exilià el 1939, primer a França, després a Amèrica, i des del 1963 residí a Suïssa. El 1983 fou publicada la seva Història de l'aviació catalana.

Castejon i Barrios, Antoni

Fou el primer meteoròleg a donar informació del temps en català per TV, reprenent la línia iniciada pel doctor Eduard Fontserè 50 anys enrere a Ràdio Barcelona, del qual n'era un gran admirador. Castejon es va iniciar en el camp de la meteorologia al llavors Servicio Meteorológico Nacional, on hi va estar per espai de 21 anys fent d'observador a l'oficina de l'aeroport del Prat. El 1978 va entrar al circuit català de TVE i des dels seus inicis (1983) va formar part de l'equip de TV3. També va col·laborar em diverses emissores de ràdio: RNE, Ràdio Peninsular, Ràdio 4, Cadena 13, etc. Gràcies a ell la informació meteorològica a la TV va assolir un molt bon nivell, fent divulgació meteorològica amb màxima rigorositat científica. Amb la seva bonhomia i do de relacions públiques va establir molt bones relacions amb els centres zonals de l'Institut Nacional de Meteorologia (Barcelona, del qual estava en excedència, Palma i València) i amb les empreses hidroelèctriques per tal d'aconseguir més i millors dades. Per tal de fer més atractiva la presentació va fer diversos viatges a Anglaterra per aconseguir un receptor d'imatges del satèl·lit meteosat de màxima qualitat. El 16 de gener de 1984 és fita no només per a TV3 sinó també per la informació meteorològica: s'inicien els telenotícies de TV3 amb una presentació revolucionària, imatges animades del satèl·lit Metosat i presentació dels mapes meteorològics tal com es fa ara , sense mapes darrera del presentador, fent servir el "croma" o projecció electrònica que el presentador no veu sinó en algun monitor pròxim. Totes aquestes innovacions avui tan populars les va posar en marxa l'Antoni Castejon. Com a anècdota, cal citar que gràcies a l'animació d'imatges del Meteosat va poder identificar uns dels primers "miniciclons" a la Mediterrània (1986), que després va ésser confirmat i estudiat per meteoròlegs de les Illes Balears. L'èxit de la secció era assegurat. Ben aviat, amb l'augment d'edicions de telenotícies al vespre i caps de setmana el va acompanyar l'Aldred Rodríguez Picó, amb experiència contrastada a la ràdio. El zel que tenia Castejon pel cientifisme de la informació meteorològica el va portar a negar-se a presentar el famós espai dedicat al "sant del dia" d'aquells primers telenoticies de TV3 que presentava en Salvador Alsius. Pel mateix motiu, i amb el lema de fer ciència senzilla però mai ciència barata, va establir bones relacions amb el departament de Física de l'Aire de la Universitat de Barcelona, d'on es va assortir d'homes del temps quan va caldre ampliar la plantilla: Eliseu Vilaclara i Tomàs Molina. Gran comunicador, era conegut popularment com a "mister maregassa", ja que va popularitzar el vocabulari meteorològic català escrit pel doctor Fontserè l'any 1948. Acostumats als "Nubes y claros con chubascos dispersos" va causar gran impacte algunes paraules avui ben normals: maregasses, calamarsades, clarianes, tamborinades, etc. La tarda d'un 4 de juliol de 1988, poc després d'haver presentat el telenotícies migdia, un sobtat infart va acabar amb la seva vida prematurament.

Cazador i López, R.P. Manuel

Per gentilesa de Lluis Solanas de L'observatori Historic de Sant Julia de V.Sacerdot i investigador. Estudià agronomia, física i astronomia a Barcelona. Des del 1897 dirigí l'observatori meteorològic delObservatori a l' aire lliure al costat est del col·legi Col·legi d'Orfes de Sant Julià de Vilatorta des d'on va col·laborar amb el doctor Fontserè en totes les seves activitats, començant pel treball "Sobre els vents estivals i de convecció a la costa catalana" l'any 1917. Fou un dels 3 observatoris particulars, juntament amb el Fabra i el de l'Ebre, que anotaven diàriament la direcció i velocitat dels corrents superiors mitjançant l'observació de núvols.Va intuir l'anomalia tèrmica hivernal de la plana de Vic que posteriorment, i a proposta de Pratdesaba, va estudiar Fontserè, relitzant una desls primers estudis de camp i publicant-ne els resultats. (L'anomalia tèrmica de la plana de Vic,1937). Féu importants investigacions de radiofonia, meteorologia i agricultura. Amb motiu de la inauguració del servei de prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència: "L'observatori de Sant Julià de Vilatorta"



Cirera i Salse, P.Ricardo

Astrònom. Jesuïta, féu les primeres experiències científiques a l'observatori meteorològic de Manila (1888-94), on aixecà el pla magnètic de les Filipines; perfeccionà els estudis a París (1899-1903). Fundà (1905) i dirigí fins el 1920 l'Observatori de l'Ebre, on el 1914 creà la revista científica "Ibérica"; que assolí un gran ressò a la Península Ibèrica i als països sud-americans. En 1921-23 residí a Bombai com a procurador general de la missió dels jesuïtes. Fou promotor (1925) del Palau de les Missions de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929. El 1927 passà a Madrid. Les seves contribucions científiques més notables foren en el camp del magnetisme terrestre i solar. Fou membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1904) i de moltes altres entitats científiques europees.

Comas i Solà, Josep

Astrònom. De vocació precoç, a quinze anys ja li fou publicat un treball a la revista francesa "L'Astronomie". Es llicencià en ciències físico-matemàtiques a Barcelona (1889); fou astrònom de l'observatori privat de Rafael Patxot a Sant Feliu de Guíxols (des del 1896), i el 1901 ingressà a l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la qual li encarregà que dirigís la instal·lació de l'Observatori Fabra , la Secció Astronòmica del qual dirigí del 1904 al 1937. Ací i en el seu observatori privat, situat a la Vil·la Urània de la Via Augusta de Barcelona, dugué a terme importants treballs; descobrí dos cometes (un dels quals duu el seu nom), un estel variable i onze petits planetes o asteroides, un dels quals (1921), batejat amb el nom de Barcelona, és excepcional per la gran inclinació de la seva òrbita. Féu també estudis de geofísica (sismologia), de meteorologia i de física teòrica: el 1915 donà a conèixer una teoria original de la radiació electromagnètica, a la qual atribuïa una natura corpúsculo-ondulatòria (teoria emissivo-ondulatòria), amb la qual s'anticipà a la interpretació ondulatòria de De Broglie. Paral·lelament a la seva activitat d'investigador, portà una intensa tasca divulgadora. El 1910 col·laborà amb Canudas en els primers assaigs de vol d'un aeroplà a Barcelona i el 1924 participà en les primeres experiències radiofòniques. El 1911 fundà la Societat Astronòmica d'Espanya i Amèrica, de la qual fou sempre president, per tal de popularitzar l'afecció a l'astronomia. Va dirigir el "Servicio de Previsión de Temporales" inaugurat el 28 de desembre de 1912 a la platja de Mataró, en un intent de donar major seguretat als treballadors de la mar i impedir la repetició de fets tràgics com els de la tarda del 31 de gener de 1911, en què perderen la vida 80 mariners catalans. La planificació es basava en el càlcul de la velocitat dels vents a partir del seguiment de les depressions gràcies a la col·laboració amb altres observatoris:Sicília, Mahó, Perpinyà, Sant Antoni de Palma, Còrsega, Cervera, Servei Meteorològic de Llevant, etc. Les prediccions eren exposades e en una pissarra d'avisos a la platja de Mataró. Posteriorment s'amplià a la platja de la Barceloneta, i del Poble Nou, tasca que li va valdre el nomenament de "Utilidad Pública" per part del Ministeri d'Instrucció Pública, l'any 1916. En el decurs del seu funcionament, pronosticà encertadament innombrables temporals, afavorí un major desenvolupament i seguretat de les feines de la població pescadora i del tràfic marítim de la zona.

A partir del 1893 publicà a la premsa de Barcelona, sobretot a La Vanguardia , més de 1 200 articles de divulgació científica, alguns dels quals en català. A l'Observatori Fabra rebé tota mena de visitants i curiosos i les seves conferències públiques foren nombrosíssimes. Fou director del Servei d'Astronomia de la Generalitat; fou premiat per l'"Astronomical Society of the Pacific" i per la "Société Astronomique de France", de la qual fou membre, com també ho fou de la "Royal Astronomical Society", de Londres, de la "Società Sismologica Italiana", de l'Acadèmia Mediterrània de Niça i membre d'honor de la Societat de Física de Frankfurt del Main. Publicà articles científics a les memòries de l'Acadèmia de Ciències de Barcelona, al Butlletí de la Secció Astronòmica de l'Observatori Fabra, a Urania , portaveu de la Societat Astronòmica d'Espanya i Amèrica, i a nombroses revistes estrangeres. Publicá també "Fotografia del cel" (1898), "Astronomía y ciencia general" (1907), "Álbum fotográfico de la zona eclíptica" (1915) i diversos manuals titulats "Astronomía" (1910, 1920, 1927), "El cielo" (1927), etc. En morir llegà la seva casa i terrenys i els seus valuosos aparells astronòmics a la ciutat de Barcelona.
Més informació:http://www.astrogea.org/ipa/galeria/comas-sola/index.html  

Estalella i Graells, Josep

Físic i químic. Autor de la Nota d'Estudi del SMC núm 7, "Les denominacions del vent a la costa de Llevant" (1921. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1899-1905). El 1905 guanyà la càtedra de física i química de l'institut d'enyament mitjà de Girona; el 1919 li fou confiada la direcció dels ensenyaments de física i química de l'Instituto-Escuela de Madrid. Fou catedràtic de l'institut de Tarragona (1921-32). El 1932 fou nomenat director de l'Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat, i presidí (1932-33) la Societat Catalana de Ciències Físiques,Químiques i Matemàtiques. Pedagog notable, deixà llibres de text, com Compendio de química (1921), Problemas de física (1926), treballs i traduccions.

Faura i Prat, P.FedericFederic Faura

Meteoròleg i eclesiàstic. Estudià a Vic, i el 1865 ingressà a la Companyia de Jesús. Passà a les Filipines (1866-71), i completà estudis a Europa. Tornà a les Filipines, on dirigí l'observatori meteorològic de Manila. S'especialitzà en la previsió dels grans ciclons que afecten l'arxipèlag. Féu la primera predicció d'un tifó que va passar per Manila el 20 de novembre de 189. A causa dels seus avisos a la població durnat més de 3 anys va minimitzar el nombre de víctimes i es va guanyar la credibilitat dels governants. Diversos països veïns sol licitaren les seves informacions meteorològiques amb caràcter regular. Entre 1879 i 1882 va emetre 53 avisos de tifons dels quals només 3 es varen desviar considerablement. Va identificar els tifons del Pacífic amb els huracans de les Antilles i va publicar un petit compendi dels senyals precursors dels tifons (1822) basant-se amb els treballs de Viñes. Dissenyà un baròmetre aneroide adaptat al clima. Muntà una xarxa de 24 estacions meteorològiques. Assistí als congressos meteorològics de París (1889) i Chicago (1893). La persecució de Rizal, amic seu, amargà els seus darrers mesos de vida.

Febrer i Carbó, Joaquim

Meteoròleg, astrònom i matemàtic. Estudià ciències físiques i matemàtiques a la Universitat de Barcelona, de la qual fou catedràtic d'astronomia (1931-64). Entrà a l'Observatori Fabra el 1917, i en fou director des del 1958. Des del 1921 formà part del Servei Meteorològic de Catalunya fins el 1932 que va dimitir per tal de dedicar-se completament a l'Acadèmia Febrer. Presidí la Societat Astronòmica d'Espanya i Amèrica. Autor de diversos treballs de meteorologia i astronomia. Amb motiu de la inauguració del servei de prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència:"Distribució dels climes a la terra". El 1930 publicà l'important Atlas pluviomètric de Catalunya, on recull tota la informació pluviomètrica disponible fins el 1925, una seixantena d'anys. Aquesta obra també és coneguda com a Atlas Patxot, el nom del mecenes. En paraules del doctor Jardí, aquesta obra per si sola ja justifica els 18 anys d'existència del Servei.

Fontserè i Riba, Eduard

Dr. Eduard FontserèMeteoròleg i sismòleg. Es llicencià en ciències físico-matemàtiques el 1891 i es doctorà el 1894. Organitzà el Servei Horari que fixava l'hora oficial de la ciutat de Barcelona a partir del 1891 i en fou el cap durant seixanta-set anys; aquesta hora oficial inicialment es determinava mitjançant la posició dels estels des de la cúpula de l'Acadèmia de Ciències. Publicà diversos treballs sobre astronomia al butlletí de la"Société Astronomique de France" i a les memòries de l'Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. El 1894 presentà un projecte d'observatori astronòmic al cim del Tibidabo, que fou acceptat per l'Acadèmia de Ciències el 1895 i posat en pràctica el 1905 en ésser-hi construït l'Observatori Fabra. El 1896, mesos després d'ésser descoberta, impressionà la primera radiografia a l'estat espanyol. Guanyà la càtedra de geodèsia de la Universitat de Barcelona el 1899, però fou suprimida, i el 1900 li fou adjudicada la de mecànica racional, fins que, el 1932, hom li reconegué la de geodèsia i d'astronomia, que exercí fins a la jubilació. El 1896, assignat a la Granja Agrícola Experimental de la diputació de Barcelona, organitzà la Xarxa Pluviomètrica de Catalunya i Balears i inicià la publicació d'observacions meteorològiques al butlletí de la granja. Esdevingué president de la Societat Astronòmica de Barcelona, la qual absorbí la xarxa i arribà a establir 224 estacions a Catalunya. El 1909 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències, i el 1912, director de la secció meteorològica i sísmica de l'Observatori Fabra. Amb l'ajuda de l'Institut d'Estudis Catalans, el 1913 creà l'Estació Aerològica de Barcelona, cèl·lula inicial del Servei Meteorològic de Catalunya , que fou la seva gran obra, duta a terme a partir del 1921 sota la protecció de l'Institut (del qual fou membre des d'aquell any) i de la Mancomunitat. El 1922 fou admès com a membre de la "Deutsche Seismologische Gesellschaft", el 1923 de la Comissió per a l'Exploració de les Altes Capes de l'Atmosfera, reunida a Londres, i el 1926 de la Comissió Permanent de la Xarxa Meteorològica Mundial. El 1929 establí, sota els auspicis de la diputació provincial de Barcelona, l'observatori meteorològic del Turó de l'Home, al cim del Montseny, i aquell mateix any organitzà a Barcelona una reunió de la Comissió Internacional per a l'Estudi dels Núvols. El 1934 fou nomenat president de l'Ateneu Barcelonès. A bord del vapor Xauen constituí la Comissió d'Estudi del Mar a Catalunya. Des del 1942 fou president de la Secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans (en 1933-35 i en 1936-39 ho fou també de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques), i des del 1958 hi restà com a president honorari. En complir noranta anys, entre molts altres homenatges, l'editorial Gustavo Gili (de la qual havia estat un important col·laborador) edità una Miscel·lània Fontserè i l'Acadèmia de Ciències recollí articles seus de difícil consulta amb el títol "Obra dispersa sobre meteorologia catalana". La universitat de Tolosa (Llenguadoc) el nomenà doctor honoris causa. La seva bibliografia es compon d'uns 180 títols, entre els quals hom pot destacar Atlas elemental de núvols (1925), traduït al francès per Ph.Wehrlé, La tramuntana empordanesa i el mestral del golf de Sant Jordi (1930), L'anomalia tèrmica de la plana de Vic (1937), "Elementos de meteorología" (1943), Assaig d'un vocabulari meteorològic català (1948), Una visió meteorològica del Turó de l'Home (1950) i Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906 (1970).

Més informació: http://www.weblandia.com/cerdanyola/fontsere.htm

Gandía Gomar, Vicent

Tot i que va nèixer accidentalment a França de sempre va estar vinculat a Castelló de la Ribera (abans Vilanova de Castellò) on reposa per sempre. Llicenciat en ciències físico-químiques i química l'any 1946. El 1948 obté per oposició la plaça d'Ajudant de meteorologia del SMN i de Meteoròleg facultatiu l'any 1949. Durant la seva estapa al SME (1948-1969) sempre va compaginar les tasques operatives del SME amb la investigació i la docència ales universitats de Madrid,Barcelona i Sevilla on va estar destinat. El 1950 és nomenat professor ajudant de la càtedra de termologia de la UB, que estava dirigida per Josep M. Vidal, amb qui va treballar 9 anys, principalment al voltant del tema de la seva tesi doctoral "Refractometría interferencial de disoluciones" (1958). El 1960 obté per oposicions la càtedra de termologia de la facultat de Sevilla que simultaneja amb la plaça de Cap del Centre Meteorològic del Guadalquivir fins el 1969. El curs 69-70 és a la recent creada Universitat Autònoma de Barcelona, amb l'encàrrec d'engegar la facultat de ciències. Fa de vicerrector i escollit degà el 1975. Té gran reponsabilitat en l'arrencada de la UAB, que en agraiment li va concedir la medalla d'or amb menció especial l'any 1977. Retornà finalment a València l'any 1977 on hi estigué fins la seva jubilació l'any 1987, tot i que continuà col·laborant com a professor emèrit fins la seva mort. És autor de diversos llibres, entre els qual destaquem "Problemes de física" (1977) juntament amb el seu mestre Vidal, "Problemas de termología" (1959, amb diverses edicions) o "Manual de termodinàmica" (1995, en valencià, i amb un capítol de termodinàmica atmosfèrica). Entre els articles: "La radiación solar en la Comunidad Valenciana","Modificación de la temperatura del aire mediante riego por aspersión", etc.

García de Castro, Fernando

Obsevador de l'INM al Turó de l'Home des de l'agost de 1951 fins la seva jubilació pel febrer de 1987. Durant més de 36 anys va informar puntalment, primer via ràdio i després via telefònica, des de la seva dura però privilegida talaia de 1712 metres d'altitud. Un cop jubilat s'instal·là al seu poble nadiu on va construir l'observatori de cerro de la Atalaya. Una de les seves darreres aparicions públiques a Catalunya fou en un tapadot, plujós i ventós diumenge 12 de novembre de 1995 per donar suport a la iniciativa del CEC de col·locar una placa que recorda que l'observatori va ésser construït per iniciativa del doctor Fontserè, l'any 1932. En la foto, podem veure a Fernando com contempla joiosament la inauguració de la placa per un rebesnét d'en Fontserè (a coll-i-bè del seu pare) i amb l'ajut del president del CEC Sr Conrad Blanch (esquerra). Foto: Francesc Isern (Gurb de la Plana, Osona).

Cal recordar que la construcció d'aquest emblemàtic observatori, inaugurat l'estiu de 1932, fou promoguda pel doctor Eduard Fontserè, fent realitat un projecte de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques l'any 1881 i que fou abandonat per les destrosses que hi va produir una forta tempesta. Juntament amb l'observatori de Sant Jeroni de Montserrat foren els dos observatoris d'altura catalans destinats a estudiar la circulació atmosfèrica general amb motiu de l'Any Polar 1932-1933. La llavor que la Generalitat de Catalunya va sembrar al cim del Montseny va germinar i es va fer gran. En aquest popular cim si han escrit moltes planes de la meteorologia catalana, principalment gràcies al Fernando García de Castro, però sense oblidar els que el varen precedir, com en Joan Pardo entre altres, o el seu fill Miquel que segueix la tasca del seu pare. Actualment l'observatori és propietat de l'INM i forma part del Parc Natural del Montseny que gestiona la Diputació de Barcelona; ambdues institucions es qüestionen la seva continuïtat.

Breu historia del Turó de l'Home: http://www.acom.es/pen/pen0/pen0tuho.html

Gorría Royan, Hermenegildo

Estudià a la Universitat de Saragossa on es va llicenciar primerament en ciències físico-químiques (1870), després en ciències exactes (1871) i finalment en ciències naturals (1872). Fou a més enginyer industrial, agrònom, director de la fàbrica de gas, etc., la qual cosa bé indica la seva vasta formació. Com a agrònom fou nomenat director de l'Estació Vitícola i etnològica de Tarragona, i més tard Director de la Granja Provincial Experimental y de l'Escola d'Agricultura de Barcelona. La seva principal dedicació foren esl aspectes hidrològics i agrònoms, obtenint medalles d'or, argent i bronze a l'Exposició de Barcelona pels treballs i projectes que hi va presentar.

En Gorría, potser pel fet de no ser català, en opinió de Fontserè, va saber copsar ràpidament la possibilitat de crear un nucli de col·laboradors capaços de portar a terme les observacions projectades, sense cap altra recompensa que l'amor a les coses pairal i l'afany de deixar establertes, en un esforç de conjunt, les nostres circumstàncies climàtiques més interessants des del punt de visata de la riquesa pública. A final del 1893 va posar a punt un observatori meteorològic amb instruments de la Direcció General d'Agricultura i enfocat per millorar els serveis agrícoles, que no estaven coberts per l'observatori de la Universitat. Aquest observatori va esdevenir la seu central d'una xarxa on hi havia d'haver hagut observacions de pluviometria, termometria i pressió atmosfèrica, així com aquelles variables de caràcter fenològic (estat de les collites, feines del camp, reaccions dels animals, etc), i que Gorría muntà aprofitant les seves coneixences de fora de Barcelona. Gràcies a la constància del seu director ben aviat s'aconseguiren 52 estacions, algunes a les Balears, que enviaven regularment les seves dades a l'estació central de Granja Experimental, situada a l'actual plaça de Francesc Macià. Pel 1896 hi havia constància de 41 estacions però no d'una gran continuitat. La xarxa, anomenada "Red meteorológica de Cataluña y Baleares", era composada per mestres d'escola, privats o públics, bàsicament religiosos, farmacèutics, metges,etc. Gorría que no era català, però s'estimava la nostra terra i sentia les nostres angoixes, engrescà persones que ja disposaven d'algun tipus d'instal·lació meteorològica a casa seva, aprofitant la gran base social de la meteorologia amateur del país. Transcorreguts dos anys de funcionament, el jove Fontserè s'incorporà a la Granja com a director, essent el seu primer contacte seriós amb la meteorologia. Amb Fontserè al capdavant es comencen a publicar les dades sumistrades per la xarxa, "Hojas mensuales" i els "Boletínes. Ben aviat i amb les dades recollides, Fontserè publica un interessant treball en el número 5 (maig de 1899) del "Boletín agrícola y meteorológico de la Granja", titulat "Las tormentas de primavera en 1899". El 1900 s'inicia el decandiment de la xarxa: la pèrdua d'interès per part de la Diputació que rescindí l'ajut anual de 500 pts i el fet que Fontserè guanyés la càtedra de Geodèsia, fan que l'any 1902 la xarxa ja no existeixi com a tal. L'experiència no fou debades, la Xarxa Patxot en fou la continuació.

Gorría va fer una gran aportació a la configuració de la xarxa climatològica de Catalunya, que fou elogiada pel Rei l'any 1897, donada la seva valuosa tasca social. L'any 1898 fou guardonada amb el Diploma d'Honor de l'Exposició Agrícola anual. Gorría va presentar la xarxa catalana al Congrés internacional que se celebrà a París el 1900 amb motiu de l'Exposició universal. L'experiència catalana, que posava de manifest una bona optimització de recursos escassos, fou acollida amb interès i respecte pes assistents al Congrés. Va publicar una memòria "Notas para el avance del mapa meteorològico de Catalunya" (MRACAB 1913).

Hernández i Ponsetí, Maurici

Farmacèutic. Es destacà com a meteoròleg; publicà les seves observacions damunt Menorca el 1886 a la Revista de Menorca , des del 1888 fins al 1928. L'any 1885 Hernández prengué el relleu de les observacions meteorològiques a Maó de mans d'un altre gran aficionat, Joaquim Carreras, que les havia iniciades l'any 1862, i que va ésser rellevat per la seva filla Maria Lluisa un cop mort. Abans, el també farmacèutic Joan Bals havia fet les primereres observacions entre 1792 i 1799. L'activitat cultural de Maó, intensa, però restringida, girava al voltant de l'Ateneu i es manifestava a través de la Revista de Menorca. Hernández fou un dels pilars científics de l'Ateneu i de la Revista, iniciant una tradició meteorològica, que va continuar aviat Josep Maria Jansà. La seva col·laboració s'estengué a diferents centres espanyols i estrangers i al Servei Meteorològic de Catalunya, on hi va publicar algunes Notes d'Estudi. Ës autor, juntament amb Joaquim Carreras d'una memòria de la RACAB "Observaciones meteorológicas efectuadas en Mahón, isla de Menorca" (MRACAB 1900).També fou un notable ornitòleg i reuní una col·lecció d'ocells de Menorca que es conserva a l'Ateneu de Maó, del qual fou un dels fundadors.

Iranzo i Benedito, Manuel

Polític i escriptor. Estudià dret a València i es doctorà a Madrid. Afiliat al partit liberal, fou diputat a corts. El 1889 publicà Ensayos de meteorología dinámica... Participà en la creació de la Federació Agrària de Llevant, i el 1911 fundà el Servei Meteorològic de Llevant, del qual fou director (1911-21).Pel 1914 publica"La Meteorología del Mediterráneo", un dels primers treballs sobre aquesta temàtica.
 

Jansà Guardiola, Josep M.

Meteoròleg i doctor en ciències. Figura senyera de la meteorologia espanyola, on va ocupar els més alts càrrecs, i, sobretot, és probablement, el més prolífic i polifacètic dels meteoròlegs científics espanyols. És autor de més de 180 títols, entre llibres i articles, abastant gairebé tots els camps de la meteorologia, des de tècniques d'observació i efectes òptics, fins la climatologia general, local i aplicada, passant per la meteorologia dinàmica i sinòptica. Va publicar 4 excel·lents i densos volums de la "Meteorología Teórica" (1959-1961) que han servit de llibre de text en castellà a moltes generacions meteoròlegs i que es va reeditar en forma de 2 volums. Altra publicació no menys excel·lent és el "Manual del Informador/Observador de Meteorología" (1944/1956) del qual se n'han fet dues edicions i diverses reimpressions. Amb aquest llibre s'hi han format i s'hi segueixen formant moltes promocions d'observadors i informadors meteorològics. Un altre llibre de consulta obligada encara avui dia es el seu "Curso de Climatología" (1968). Va crear escola i va influir en molts dels seus deixebles: E. Jaume, M. Ballester, J. Miró-Granada, A.Jansà, etc.

Al llarg de la seva vida, distingim clarament 3 etapes. La menorquina (1913-1940), on es destaquem els seus estudis sobre la Tramuntana i la vinculació a la Revista de Menorca. L'etapa mallorquina (1940-1966) on destaquem els seus treballs sobre Meteorologia Mediterrània i teòrica i en el qual fou director del Centre de les Illes.Es va doctorar a Madrid l'any 1947. I l'etapa madrilenya (1966-1971), on fa de catedràtic de Climatologia de la Universitat Complutense entre 1967 i 1976, càtedra encuadrada al dins l'especialitat de Física de la Terra i el Cosmos, dirigida pel seu vell amic professor Morán. Assoleix el més alt càrrec de l'època pels meteoròlegs: Cap de l'Oficina central del Servicio Meteorológico l'any 1970. És consideat un dels pares de la mareorologia espanyola, juntament amb José M. Lorente, Arturo Duperier, Francisco Moran, Mariano Doporto, Fontserè, Pío Pita, Mariano Medina, etc. i "profeta del mediterrani", al qual qualificava de "peculiar, autárquico y aleatorio", ja que en aquella època semblava predicar en el desert. Quan gairebé ningú parlava de meteorologia mediterrània, avui tant de moda, tret del doctor Fontserè, i potser M. Iranzo, Josep M. Jansà va publicar tot un reguitzell d'escrits d'alt nivell sobre el tema: "Previsión del tiempo en el Mediterráneo occidental " (1951) , "La masa de aire mediterránea" (1959), "El frente mediterráneo" (1962), "La corriente en Chorro Mediterránea" (1963) o "La Meteorología del mediterráneo occidental" (1964). Precisament aquest darrer escrit pertany a una publicació (encara a la venda per l'irrisori preu de 150 pts) corresponent al 3è cicle de conferències del SMN. En aquesta magistral conferència pronunciada a Madrid diu: "La meteorología del Mediterráneo Occidental es independiente en más d un 90% de la meteorología de la Península Ibérica. Al Mediterráneo no llega todo por el oeste, ni llega por el oeste todo lo que parece llevar camino de llegar. El Mediterráneo es un lugar endiabladamente complicado. Hemos de seguir estudiándolo si queremos adivinar algún día con mayor éxito que hoy las reacciones de su carácter caprichoso."

Jaume Torres, Eduard

Físic i meteoròleg. D'ençà de la Guerra i fins la seva jubilació l'any 1979 es dedicà plenament al Centre meteorològic de les Illes, encuadrat al SMN, durant quatre dècades. Fou el segon meteoròleg del SMN amb destinació a les Illes, després d'en Josep M. Jansà, del qual en va ésser el seu col·laborador més pròxim. La seva principal dedicació fou establir, controlar i supervisar la xarxa meteorològica de les Illes, una de les més denses d'Espanya. A tall d'exemple dir que quan li gou encomanada tal feina pel cap Jansà, hi havia 22 estacions. Després de tres anys, l'ant 1945, Jaume l'havia ampliada a 52 estacions, 87 pel 1950 i 112 pel 1965. Actualment n'hi ha unes 180. Des del 1943 va participar activament en la confecció del "Boletín mendual Climatológico", que va fer 50 anys pel 1994 i se segueix editant. Pel 1946 va publicar juntament amb el seu cap "La brisa en la Isla de Mallorca" (1946, Revista de Geofísica), treball encara vigent, i pel qual es va demanar la col·laboració de centenars de pagesos i mariners. Pel 1957 se li va encarregar posta en operació de l'Estació de Radiosondatges (observació en altitud, mitjançant globus instrumentats) de Palma, una de les més antigues d'Espanya, per la qual havia estat a Alemnanya per tal d'adquirir la formació adient. Va ésser cap d'aquesta estació de radiosondatges des de la inauguració el maig del 1958 fins el 1965, però sense abandonar la xarxa climatològica i les seves observacions Entre 1966 i 1971 va ésser transitòriament cap del centre Meteorològic de les Balears.

Jardí i Borràs, RamonDr. Ramon Jardí

Físic. Membre de l'Acadèmia de Ciències i Arts (1914), fou professor de l'escola d'Electricitat de la Universitat Industrial (1917) i catedràtic de la Universitat de Barcelona (1930-51). Autor d'unes 30 publicacions. Fou membre adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans (1926-31).Amb motiu de la inauguració del servei de prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència:"El vapor d'aigua dins l'atmosfera". El doctor Ramon Jardí i Borrás fou home de sòlida formació científica i dotat de gran habilitat manual per a la petita mecànica. Fou un inseparable col·laborador dels més coneguts doctors Terrades i Fontserè, els quals probablement no haurien pogut lluir tant sense la feina, sovint anònima, del doctor Jardí. Fou uns dels 3 físics que van entendre la teoria de la relativitat quan Einstein va venir a Barcelona, de tal manera que la Enciclopèdia Espasa li va encarregar l'excel·lent article que representa el primer en español sobre el tema i que encara se sol atribuir a Terrades. En el camp de la instrumentació, la seva gran habilitat manual el va portar a inventar i posar en marxa diversos aparells. Va modificar l'anemògraf d'intensitats Bourdon que no donava els results pretesos, prenent el nom Bourdon-Jardí i que ha funcionat perfectament fins als nostres dies, ensenyant-nos excel·lents registres del les marinades i les llevantades a l'Observatori Fabra. Va posar en marxa el famós rellotge Billeter. Va ésser l'encarregat del laboratori d'aparells, instal·lació telegràfica, receptors de ràdio, etc. del Servei Meteorològic de Catalunya, feina vital pels bons resultats obtingunts per aquella modèlica institució. Va intervenir decisivament en el muntatge i ajustament de gran part dels aparells de l'Observatori Fabra, del Turó de l'Home, del de Sant Jeroni de Montserrat, del laboratori de la Universitat....sense escatimar temps, esforços, entusiasme... I deixem pel final el disseny del cèlebre pluviògraf d'intensitats que va ésser conegut arreu del món meteorològic i que enguany ha complert 75 anys.Pluviògraf del Dr. Jardí

L'origen d'aquest enginyós aparell rau en el mateix fet del règim pluviomètric de Catalunya. La questió és que el primer registre interessant va ésser pel febrer de 1922. Durant 5 anys, fins el juny de 1927 va estar en funcionament el prototipus, amb excel·lents resultats que el doctor Jardí va publicar en una memòria de Secció de Ciències de l'I.E.C l'any 1927 a despeses, com no, de la Institució Patxot. A partir del juny de 1927 van entrar en funcionament els dos pluviògrafs Richard-Jardí, construïts per la prestigiada casa J. Richard de París, que n'havia donats dos a la Diputació Provincial de Barcelona, un pel Servei Meteorològic de Catalunya i l'altra per l'Observatori Fabra. Malauradament tots sabem quin va ésser el tràgic final del Sevei i tots els seus bens. Per tant només ha sobreviscut, que se sàpida, el del Fabra, que el 5 de juny va acomplir 70 anys de funcionament quasi-ininterromput. Així doncs gràcies al doctor Jardí i al Servei, però sobretot gràcies a la permanent activitat de l'Observatori Fabra, podem assegurar que Barcelona disposa de la sèrie d'intensitats quasi-instantànies de pluja més llarga del món. Paradoxalment però, durant més de 50 anys aquesta sèrie de dades només es va usar per tal de conèixer les valors màximes mensuals i annuals de la intensitat de la precipitació. No va ésser fins l'any 1980, quan sota la direcció del catedràtic de Física de l'Aire de la Universitat de Barcelona, doctor Manuel Puigcerver es van iniciar estudis estadístics detallats, que han proporcionat una informació climatològica de la intensitat de la pluja única al món i amb moltes aplicacions pràctiques: radiocomunicacions, enginyeria civil, erosió de sols, etc. Aquests estudis foren acollits amb força interés per part de la comunitat meteorològica i sobretot pels enginyers encarregats dels sistemes de clavegueram i dels enginyers de telecomunicació especialitzats en enllaços de microones a freqüències superiors als 10 Ghz.
Més informació:http://vidal.ivb.fut.es/catala/aem/cel/jar~06.htm

Landerer i Climent, Josep Joaquim

Astrònom. El 1865 començà a publicar, en revistes especialitzades franceses, articles sobre qüestions astronòmiques. Un dels temes que el va ocupar regularment fou la meteorologia. Es conserven observacions des de 1870, on anotava la pressió atmosfèrica, temperatures màxima i mínima, règim de vents, estat del cel, pluges , nevades, calamarsa, tempestes, etc. Féu diverses col·laboracions de caire meteorològic a la revista precursora del periodisme científic català "Crónica Científica". Residí algun temps a Uzès,França. Estudià els eclipsis de Sol visibles a Espanya el 1900 i el 1905. Col·laborà a la fundació de l'Observatori de l'Ebre. Va rebre l'encàrrec de la RACAB per dissenyar i dirigir l'observatori astronòmic i meteorològic quan es va reformar d'edifici el 1883. En endarrerir-se les obres abandonà el projecte. Els instruments adquirits a París a tal efecte, inspirat en el servei meteorològic organitzat a França per Le Verrier, romanguéren a les golfes de la RACAB fins que Fontserè els desempolsà. Publicà nombrosos treballs, entre els quals "Principios de geología y paleontología", "Monografía paleontológica del piso óptico de Tortosa", "Chert y Benifazá", "Introducción al estudio sobre el origen del granito y la caliza i Introducción a la mineralogía micrográfica".

López Cayetano, Juan Bautista

Oficial de tràfic de l'aeroport de Barcelona. Llicenciat en ciències químiques. Assimilat a tinent coronel. Meteoròleg del SME director del centre de Barcelona d'ençà de la Guerra fins la seva jubilació l'any 1980, primerament a Travessera de Dalt fins el 2 de juliol de 1970 i posteriorment a les Drassanes.

Martí i Franqués, Antoni

Científic. etat d'Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres. Va estudiar la meteorologia des del punt de vista de químic Noble, de la casa pairal d'Ardenya, a Altafulla, anomenat sovint, per això, Martí d'Ardenya. Estudià a Cervera (1762-64). Membre de la Societat d'Amics del País de Tarragona des de la seva fundació (1786), fomentà la indústria dels filats i teixits fins de cotó, la de pisa i el conreu de les oliveres. Va organitzar la primera xarxa meteorològica a Catalunya bo i valent-se dels pagesos que cuidaven les seves nombroses propietats repartides per més de 18 termes municipals i de diversos rectors de diversos pobles i amics. Estudià amb detall la pedregada que tingué lloc l'any 1878 i que dessolà bona part de la ciutat de Tarragona, amb observacions tan curioses com l'existència d'un pèl dins el nucli de moltes de les pedres caigudes., alhora que va estudia l'estructura de la calamarsa. Membre de l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), hi llegí diverses comunicacions, principalment sobre l'anàlisi de l'aire: Sobre la cantidad de aire vital que se halla en el aire atmosférico (1790), on feia algunes rectificacions a Lavoisier, estudi que fou reproduït a Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805). Membre de l'Acadèmia Mèdico-pràctica de Barcelona (1790), hi presentà una famosa comunicació: Sobre los sexos y fecundación de las plantas (1791). Col·laborà amb els científics francesos en el mesurament del meridià de París pels Països Catalans. El 1798 s'instal·là a Tarragona, on reuní una gran part de la seva biblioteca, una col·lecció mineralògica, un laboratori meteorològic i material d'experimentació de les plantes. En 1800-01 visità les universitats i les acadèmies de París, Londres, l'Haia, Amsterdam i Brussel·les. El 1811 era a Tarragona, durant el setge napoleònic; fou ferit, i una part dels seus manuscrits foren destruïts. Residí a Barcelona en 1829-30, on sostingué una tertúlia sobre temes científics. L'Institut d'Estudis Catalans té instituït un premi que duu el seu nom.

Martín i García, Jaume

Meteoròleg. Ingressà a Servicio Meteorológico nacional l'any 1948. Destinat a Sevilla (1949-1953) i posteriorment a Barcelona on fou cap de l'oficina meteorològica de l'Aeroport del Prat i Director del Centre Meteorològic Zonal de Catalunya d'ençà de la jubilació de Juan B. López Cayetano (1980-1981) fins a la seva jubilació l'any 1988.Va col·laborar molts anys a La Vanguardia i al Correo Catalán. A la ràdio (Ràdio Barcelona), era "el vigía del tiempo" ja que el nom de "el hombre del tiempo" estava patentat per Mariano Medina i ningú més el podia fer servir. Amb ell el CMZ de Barcelona va fer el trasllat de les Drassanes ("García Morato") al carrer de Roura (1980-81)

Miró-Granada Gelabert, Jaume

Es llicencia en Físiques a Barcelona l'any 1944, on es alumne del doctor Fontserè. Fa les oposicions al Servicio Meteorológico Nacional, entrant al cos d'Ajudants l'any 1941, i com a Meteoròleg per concurs l'any 1946. És destinat a l'oficina de l'aeroport de Palma, on fa de Cap entre 1941 i 1946. És el Cap del Centre de Meteorològic Zonal de les Balears entre 1967 i 1971. Entre 1971 i 1978 és el Cap de la Secció d'Hidrologia del SMN (INM, a partir de 1978) a Madrid. Entre 1978 i la seva jubilació l'any 1985 és el Cap del Servei d'Aplicacions de Recursos i Medi Ambient (SARyMA). Ha representat a Espanya en nombrosos simposis i congresos. És autor de diversos treballs, molts dedicats a la meteorologia mediterrània, heretant la dèria del seu mestre Josep M. Jansà.Ha participat en els projectes ALPEX, PIP, Grup Director d'Estudis de Ciclons del Mediterrani, etc. Entre 1972 i 1986 també és dedica a la docència. Gran divulgador en premsa i ràdio, on amb el seudònim "es patró Jaume" ha col·laborat durant força anys a Palma de Mallorca divulgant la meteorologia marítima. No en va és patró i excel·lent navegant. Vinculat a l'Asociación Meteorológica Española (AME) des dels seus inicis, on ha estat l'únic President durant dos períodes de 4 anys per vocació i reelecció.Assessor meteorològic de diverses empreses privades, va rebre l'any 1985, a petició de l'INM,"la orden de Comendador al Mérito Civil"

Pardillo i Vaquer, Francesc 50 anys

Naturalista. A instàncies del professor Fontserè publicà la Nota d'Estudi núm. 50 "Les pluges de pols del 30 d'octubre de 1926 i del 27 de novembre de 1930 a Catalunya" (1932), essent un dels primers en demostrar a tota Europa l'origen Áfricà del fang dipositat. En referència a aquest estudi de les pluges de fang deia Fontserè: "...representa una fita més en el camí dels nostres coneixements de la meteorologia mediterrània, i ofereix un bell model de recerca científica". (Pardillo, 1932 . Notes d'Estudi del Servei Meteorològic de Catalunya, núm 50). Estudià ciències naturals a Barcelona i a Madrid. El 1907 es doctorà amb la tesi El microsterógrafo y su aplicación a la medida de los cristales microscópicos. El 1911 fou nomenat catedràtic de cristal·lografia de la Universitat de Barcelona, càrrec que ocupà 42 anys i des del qual exercí una gran influència sobre els estudis de cristal·lografia a l'estat espanyol. Després d'una breu estada a Alemanya, on treballà amb el professor Goldschmidt, introduí als Països Catalans l'aplicació dels raigs X a l'estudi de l'estructura dels cristalls. Fou secretari de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona, conservador i director del Museu Martorell de Geologia, cap de la secció de mineralogia de l'Institut Lucás Mallada del CSIC (1943-50), degà de la facultat de ciències (1943-51), i president de la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona (1951-55). Les seves publicacions foren nombroses i d'una gran qualitat científica.

Pardo i Gil, Joan

Meteoròleg. Ja per l'octubre de 1938, en plena guerra civil, ingressa com informador militar de meteorologia, de forma provisional, a l'Exèrcit de l'Aire espanyol. Un any més tard, pel juny de 1939, es diploma en meteorologia en el primer curs de transformació d'especialistes de l'Acadèmia General de l'Aire a León. Com a soldat participa en el desmantellament de l'antic Servei, i gràcies a ell sabem que durant tres dies s'estigueren carregant camions de material que es va traslladar a uns soterranis de Madrid. Per l'octubre d'aquell 1939 és destinat a l'observatori de muntanya del Turó de l'Home ( cim del Montseny, a 1714 metres d'altura), que estava tancat des del final de la Guerra. En col·laboració amb l'ajudant de meteorologia, Oriol de Sentmenat, posen en funcionament l'observatori, integrant-lo en la xarxa internacional de meteorologia. Es queda al Turó de‚l Home fins a octubre de 1944, any en el qual el destinen a la Val d'Aran on organitza la xarxa termopluviométrica de la Productora de Forces Motrius de la vall. Pel 1946 l'envien al Centre Meteorològic del Pirineu Oriental, situat a Barcelona, on treballa confeccionant mapes sinòptics, climàtics, resums meteorològics, radiosondatges, cartes aerològiques, emissions de ràdio i observacions diàries. Entre 1947 i 1949 participa en el programa de pluja artificial, mitjançant la sembra amb neu carbònica i iodur de plata des d'avions i amb resultats, segons comentava, molt interessants. Organitza l'estació termopluviométrica de la Vall de Núria, per encàrrec dels Ferrocarrils de Grans Pendents (Cremallera de Núria). I posa també en marxa l'observatori de la Mola, en la Serra de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Durant tots aquests anys també dóna servei als aeroports del Prat i Reus, col·labora en els primers estudis sobre pol·lució atmosfèrica de Barcelona, així com en els primers assajos sobre energia eòlica. De juny a setembre de 1950 està destinat a La Molina, per a posar en funcionament l'observatori que encara avui funciona. Es queda fins al 1959 i en tot aquest temps participa en programes d'investigació, com la captació de rajos còsmics o les proves d'inhibició amb cremadors de carboni activat i iodur de plata. L'any 1959 participa a l'Any polar, desenvolupat per la OMM, en qualitat d'observador meteorològic (i cuiner) en una base xilena de l'Antàrtida. Entre 1961 i 1963 torna a Barcelona, al Centre Meteorològic del Pirineu Oriental, i pel 964 és traslladat a Saragossa. Al 1965, passa a l'escala de Personal Tècnic de l'Exèrcit de l'Aire. Entre 1965 i 1979 també realitza diverses activitats civils: redactor de La Vanguardia, exercint com periodista i articulista de la secció del temps. Aquell mateix any 79 és destinat com observador a l'Observatori Fabra de Barcelona. Pel 1987 es jubila i passa a la reserva aèria. No obstant això no cessa aquí la seva intensa labor de divulgació de la meteorologia: Seguia col·laborant amb l'Observatori Fabra i el Museu de la Ciència de Barcelona. L'any 1995 funda l'Associació Catalana d'Observadors Meteorológics, i rep ja nombrosos reconeixements a la seva dilatada carrera professional, el diploma de l'INM, la placa Narcís Monturiol (col·lectiva amb el Fabra) i la Mariano Medina.

Més informacio: http://www.meteored.com/ram/numero30/juan_pardo_gil.asp http://www.acamet.org/llista/adj/pardo3.avi

http://www.acamet.org/llista/adj/pardo1.avi http://www.acamet.org/llista/adj/pardo2.avi http://www.acamet.org/llista/adj/pardo4.avi

Patxot i Jubert, RafaelRafel Patxot

Bibliòfil, escriptor i gran mecenas de la cultura catalana durant tota la primera meitat del segle XX, també fou un home de ciència: astrònom i sobretot meteoròleg. Com a meteoròleg Patxot va iniciar les observacions meteorològiques per la primavera de 1896 al seu observatori de Sant Feliu de Guixols (L'observatori català ) i fou el primer meteoròleg català que va mesurar a amb precisió la velocitat de la tramuntana mitjançant un anemocinemògraf d'intensitats. Posteriorment va donar tot l'instrumental al Servei Meteorològic de Catalunya, que el va destinar a l'Observatori de Montserrat. Va crear la Xarxa Patxot, per tal d'estudiar la pluviometria gironina. Posteriorment, convençut que les possibilitats de riquesa d'un poble passaven per conèixer a la menuda el seu règim pluviomètric, va ampliar la xarxa a tot Catalunya, Balears i el Rosselló. Va aplicar una metodologia de treball que molts ja voldriem tenir avui: recta i meticulosa, prioritzant la qualitat per damunt de la quantitat, i fent mans i mànigues per unificar i homologar el màxim nombre d'estacions, fins a banda i banda del Pirineu. Aquesta manera de fer li va permetre publicar treballs capdavanters, com el seu llibre "METEOROLGIA CATALANA. Observacions de Sant feliu de Guixols. Resultats del 1896 al 1905".El 1912 publicà el segon volum, Pluviometria Catalana. Resultats del quinquenni 1906-1910. El 1911 en col·laboració amb Fontserè publica al butlletí de la SAB "Observación de las tormentas y turbonadas". També publicà un parell de Notes d'Estudi: " Contribució a l'estudi dels corrents atmosfèrics mitgers" (N.d'E. núm. 5 1923) i "Segon estudi horari de la pluja a Sant feliu de Guixols. Observacions del març de 1896 al juny del 1923" (N.d'E. núm. 26, 1923?). Va reivindicar una franca separació entre la tramuntana i el mistral, i en el seu assaig de pluviometria que tanca el llibre identifica per primera vegada el màxim pluviomètric del Pallars i de la Ribagorça, fins aleshores no precisat, que va ésser decisiu per la riquesa hidroelèctrica del país. Com a mecenas cal ressaltar la creació del centre d'estudi dels núvols, a càrrec de la Fundació Concepció Rabell i Cibils l'any 1921. De forma sistemàtica es fotografià el cel de Barcelona i de Catalunya, aconseguint una de les col·leccions de fotografies de núvols més valuoses del món i que serviren de pal de paller en vistes a la realització dels Atlas de Núvols. Vinculat al grup de L'Avenç, col·laborà a la "Col·lecció Popular l'Avenç" amb traduccions de Flammarion, X.de Maistre, lord Avebury i una antologia de prosadors nord-americans. Fou marmessor de la seva cunyada, Concepció Rabell, i creà la fundació d'aquest nom, dins la qual foren instituïts l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya i el premi musical de composició Concepció Rabell. El 1919, a la memòria del seu pare, el pianista Eusebi Patxot i Llagustera (Sant Feliu de Guíxols 1846 - 1893), creà el concurs musical amb el seu nom per a compositors, que fou confiat a l'Orfeó Català. El 1923 havia instituït la Fundació d'Estudi de la Masia Catalana i la medalla d'or del Centre Excursionista de Catalunya i, el 1925, les beques d'estudi per a noies que encarregà d'atorgar a l'Institut de Cultura de la Dona, institució afavorida també amb altres importants dotacions. Es féu càrrec de l'edició de l'Atles Internacional de Núvols (1929-30 i 35), codi que havia de regir les observacions de tot el món, el qual aparegué en francès, anglès,alemany i català, com a homenatge patriòtic al nostre país.

El 1936, perseguit, hagué d'exiliar-se a Suïssa, sense claudicar dels seus principis ni de la dignitat humana. Mantingué una irreductible actitud d'oposició al règim franquista. El seu arxiu meteorològic fou confiscat el 1939. L'any 1942, el llavors director del SME, Luís de Azcárraga i Pérez Caballero (director del SMN 1940-1970 i assassinat per ETA el 1988), tingué la malpensada de visitar Patxot a Fribourg per tal de proposar-li que col·laborés, sota la ègida franquista, amb el servei que ell dirigia, bo i oferint-li totes les facilitats del món perqué pogués reprendre els seus treballs científics. La resposta que rebé el mal aconsellat director fou "que ni tan sols un d'aquells cabells blancs està en venda", i per reblar el clau un bíblic, lapidari i definitiu "Non serviam" En una edició privada, va estampar i distribuir entre la comunitat meteorològica internacional, un miler d'exemplars del llibre "Lettre aux Membres de l'Organisation Météorologique Internationale et aux Météorologues en général" (1948),on denunciava sense pal·liatius la destrucció del Servei Meteorològic de Catalunya i la usurpació de l'exepcional col·lecció de clixés, còpies i instruments fotogràfics per a l'estudi de núvols del fons de la Fundació Rabell per ell sostinguda. L'any 1996 però rebé un homenatge per part de l'Institut Nacional de Meteorologia, amb la col·locació d'una placa dedicada a la seva memòria a la façana principal del CMT de Catalunya del Port Olímpic de Barcelona, amb parlaments del seu biògraf Joaquim Maluquer, del director de l'INM Manuel Bautista i del vicepresident primerl del parlament espanyol Joan Rigol. L'any 1998 el seu nét, el físic Rafael Carreras Patxot, va donar la interessant biblioteca meteorològica aplegada pel seu avi al Centre Meteorològic Territorial de Catalunya de l'INM, inaugurada el dijous 2 de juliol amb la presència del director d l'INM Sr Eduardo Coca.

Patxot fou un home benemèrit en molts aspectes. Primerament realitzant per ell mateix notables aportacions meteorològiques, especialment estudis nefològics i de pluviometria. Posteriorment, quan la vida el va separar, aviat del seu poble i, després del seu País, es va saber sobreposar estimulant nous estudis e instaurant premis, mitjançant la labor de mecenatge.

Pons i Girbau, Josep

Fotògraf del Servei meteorològic de Catalunya (1921-1939). En temps del Servei, no hi havia satel·lits meteorològics, i l'observació terrestre dels núvols era l'única manera de determinar l'estat del cel. A finals del 1921, Rafael Patxot ofereix al SMC la creació d'un centre d'estudi dels núvols a càrrec de la Fundació Concepció Rabell i Cibils. Josep Pons és el fotògraf assignat a la secció fotografiant de forma sistemàtica el cel de Barcelona i de Catalunya, aconseguint una de les col·leccions de fotografies de núvols més valuoses del món. Es feien fotografies desde dos punts diferents de la ciutat distants 393 metres i es mesuraven les variacions d'altitud de les masses nuvoloses a partir de la direcció i velocitat. L'any 1926 el nombre de fotografies acumulades ja es comptava per milers; per l'Any Polar, només el senyor Josep Pons i Girbau, ja n'havia fetes prop de 5000. Seves són moltes de les fotografies reproduïdes a l'Atlas Internacional dels Núvols de 1935, que era de consulta als principals observatoris del món. En totes les publicacions del doctor Fontserè hom troba inserides iil·lustracions dels estats de la mar i del cel degudes al senyor Pons. Són de destacar algunes encertades imatges, com l'onada gegantina (21 de març de 1933) provocada per la tramuntana davant del cap de Creus i fotografiada a bord del vaixell de guerra "Xauen" amb ocasió de la campanya oceanogràfica del SMC, portada a cap conjuntament amb l'Institut d'Oceanografia de Madrid, l'any 1933, per la costa catalana. O el clixé més encertat segons l'opinió del doctor Fontserè, un mantell d'estratocúmuls vistos des del Montseny el 4 de desembre de 1932 a les 16:18. Pons tenia un taller de retratista a la seva vila nadiua blanenca on es dedicava a la fotografia artística: retratava gitanos, passavolants, mariners, llenyataires i pagesos vells, que encara s'abillaven amb el gec típic i amb la barretina. N'havia obtingut una sèrie a base de composicions d'escenes blanenques, que podrien servir a la perfecció per il·lustrar les obres de Joaquim Ruyra. El doctor Fontserè va saber apreciar els dots de Josep Pons, i el traguer de la dolça vila blanenca per associar-lo com a fotògraf titular, a les tasques d'estudi del cel, delegades per la Fundació rabell al SMC. Ja a Barcelona Pons impressionà un dia darrera l'altre milers de clixés del celatge català des d'una de les torres de la Universitat Industrial, on hi havia instal·lat el SMC. Els clixés de núvols esdevingueren l'obra de la seva vida. Però l'atzar, que ha dut de mal borràs tantes coses a la nostra terra, també va voler malmenar l'obra d'en Pons i tota la d'aquell meritori Servei. De l'eficiència de l'esmerç del senyor Pons, en diu, però, alguna cosa l'altíssim prestigi internacional que va adquirir l'organisme meteorològic català que dirigia el doctor Fontserè; i els seus clixés varen ésser eren escollits per les comissions de Directors de Serveis Meteorològics en la tria per establir els quadres de classificacions de núvols amb motiu de l'edició de l'Atlas Internacional.

Pratdesaba i Portabella, Josep

Astrònom. De formació autodidàctica, estudià idiomes, agricultura, física i astronomia. Home polifacètic i amb gran capacitat didàctica.Iinstal·là el primer observatori de Vic el 1909. Es dedicà a l'estudi de les taques solars i el 1910 fotografià el cometa Halley. Aviat les seves comunicacions i estudis li feren guanyar prestigi internacional, palesat per la concessió de la medalla de la Société Astronomique de France i pel fet d'haver estat batejat amb el seu nom un dels cràters lunars per la International Lunar Society de Londres. Fou president del Patronat d'Estudis Ausonencs, membre del CSIC i president del Consell Diocesà d'Acció Catòlica de Vic. Com la majoria d'aficionats a l'astronomia de l'època s'interessà per la meteorologia. Ja l'any 1013 va muntar una estació a Vic que l'any 1914 es va incorporar a la "Red pluviométrica de Cataluña" llavors cpntrolada per Sociedad Astronòmica de Barcelona (SAB) de la qual n'era membre fundador. Va col·laborar llargament amb el seu coetani Eduard Fontserè, principalment en la instal·lació de l'observatori del Turó de l'Home i en el descobriment de l'anomalia tèrmica de la plan de Vic (juntament amb el P Cazador). Amb motiu de la inauguració de del servei de prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència: "Beneficis de la previsió per ràdio a l'agricultura"
Més informació: Memorial Pratdesaba: http://personal.redestb.es/kit/catala/biograf.htm
 

Presas i Puig, Llorenç

Científic. Doctor en ciències (1846) i en farmàcia (1846). Fou catedràtic de matemàtiques a la Universitat de Barcelona i a l'Escola Industrial, que fundà (1850) i de la qual fou director. Introduí la cristal·lografia geomètrica als Països Catalans. Fou membre de la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona. És considerat un dels científics catalans més notables del vuit-cents. L'any 1848 va començar a recollir dades meteorològiques de manera sistemàtica, primerament al seu domicil·li del carrer de Sant Pau núm. 22, i a partir del 5 de febrer de 1869 al carrer de Canuda núm. 26 (4rt pis) i fins el juliol de 1874, pocs mesos abans de morir. Aquesta tasca que es va autoimposar durant quasi 26 anys és doblement lloable si tenim prsent que les observacions eren fetes a 6, 14 i 20 hores i constava de 15 variables mesurades. L'1 de maig de 1874, nou mesos abans de morir va llegir a l'Acadèmia de Ciències una memòria titulada "Meteorología",de la qual Fontserè deia: "...Presas posava tota la seva confiança en les sèries recurrents per a resoldre el problema de la previsió, precisament quan la meteorologia prenia ja la seva volada cap a la sinopsi i als conceptes mecànics i físics referents a l'atmosfera. Molt possiblement un cervell clar com el d'en Presas ho hauria copsat, si no hagués estat per la misèria material, i sobretot bibliogràfica, a la qual estiguerem condemnats els nostres científics del segle passat. Aquest detall fa més valuós l'esforç d'en Presas com a observador i més dgna d'admiració la seva constància."

Puig i Simon, P. Ignasi

Químic i astrònom. Membre de la Companyia de Jesús (1903), fou professor de l'Institut Químic de Sarrià (1921-24). El 1925 fou nomenat sots-director de l'Observatori de l'Ebre (Roquetes) i el 1930 la Santa Seu li confià la creació d'un observatori a Addis Abeba,suspès per la situació política etiòpica. El 1935 fundà l'observatori geofísic de San Miguel, prop de Buenos Aires, que dirigí fins el 1944.Tornà a Catalunya, on féu reaparèixer la revista "Ibérica", que dirigí (1944-61). Autor d'obres de text molt reeditades, com Vademecum del químico (1924), de divulgació, com Astronomía popular (1934), La pluralidad de los mundos habitados (1941), La energía nuclear (1954), Los satélites rusos y americanos (1958), etc, estudis, com Materia y energía... (1942), i d'un gran nombre de conferències pronunciades a l'Amèrica del Sud i editades.

Puig i Soler, Dionís

Meteoròleg. Exercí com a escribà al jutjat de Granollers. Dedicà el el seu temps a la meteorologia, especialment a la predicció del temps, invertint en aquest treball tot el seu temps i diners que havia heretat, morint sec i pobre. De formació autodidàctica, publicà a "La Veu de Catalunya" i "La Publicidad" els resultats d'un mètode descobert per ell de previsió atmosfèrica, que exposà al volum de 463 planes: "Dinámica atmosférica y barografía de Europa" (1913). Aquestes teories van fracassar completament. Publicà també l'opuscle El agua i altres petits treballs sobre temes relacionats amb l'agricultura, que el feren popular.

Puigcerver Zanón, Manuel

Es llicencia en Físiques l'any 1946. Fa oposicions al Servicio Meteorólogico Nacional, on hi entra primer al cos d'Ajudans i després, l'any 1949 com a Meteoròleg, essent el número 1 de la seva promoció. És destinat a l'Oficina Meteorològica de l'Aerport de Barcelona. Master en meteorologia per la Universitat de Chicago el curs 1957-58. Entre gener de 1961 i febrer de 1962 es el cap de l'Expedició Antàrtica Xilena a la base González Videla i Cap del departament de Meteorologia de l'Institut de Geofísica i Sismologia de la Universitat de Xile. Es doctota l'any 1962 amb una tesi titulada "Contribución al estudio del espectro del aire". Per l'abril de 1963 retorna a Espanya. Obté 2 vots, i per poc no és catedràtic a Salamanca. Entre el 1964 i 1967 és a Sevilla, a la Universitat i a l'Oficina Meteorològica de l'aeroport. L'any 1967 mor prematurament el doctor Azpíroz i obté la càtedra de Barcelona, fins la seva jubilació l'any 1987.

Raurich i Ferriol, Salvador

Músic i astrònom. De pares catalans, a deu anys anà a residir a Begur (Baix Empordà), on el 1883 ja era organista de la parròquia. Amplià els estudis musicals a Barcelona. Escriví sardanes, música de cambra, peces per a orgue i sarsueles. Fou crític musical de "Las Noticias" de Barcelona i publicà Records d'una evolució musical a l'Empordà: L'obra musical de N'Albert Cotó (1913), un estudi sobre els manuscrits musicals de Pep Ventura i un altre sobre el contrapàs cerdà, que intentà de restaurar a l'Empordà. Féu estudis d'astronomia i fou un dels fundadors de la Societat Astronòmica de Barcelona (1910). Des del seu observatori privat, a Barcelona, i en col·laboració amb Enric Calvet, fotografià el cometa Halley (1909). Amb motiu de la inauguració del servei de prediccions meteorològiques per ràdio Barcelona E.A.J. 1, l'any 1927 va radiar una conferència: "La Tramuntana".

Rodés i Campderà, Lluís

Astrònom. El 1897 ingressà en la Companyia de Jesús. Estudià astronomia a les universitats de Barcelona i Harvard; treballà un any a l'observatori de Mount Wilson, aleshores el millor del món, i en visità diversos dels EUA i del Canadà. El 1920 fou nomenat director de l'Observatori de l'Ebre, des d'on procurà de propagar els darrers avenços astronòmics, geodèsics i geofísics. Prengué part molt activa en les assemblees de les Unions Internacionals d'Astronomia, Geodèsia, Meteorologia i Geofísica i fou membre de diverses societats científiques internacionals. Publicà més de seixanta treballs d'investigació i d'alta divulgació, alguns en anglès; publicà el 1927 El firmamento, el 1920 la conferència de tema artístic que pronuncià al Palau de la Música Catalana, de Barcelona: Harmonies del firmament, i el 1936 "Contribución al estudio climatológico de la comarca de Tortosa". El pare Rodés va estar uns dels molts col·laboraradors del doctor Fontserè, sobretot en les investigacions referents al vent de Mestral. El pare Rodés va conservar el nom italià "contessa del vento" per tal de designar el núvol típic tortosí precursor del mestral. (anomenat vulgarment barra o cella)

Roig i Torre, Rafael 150 anys

Enginyer i publicista. El 1878 fundà la revista Crónica Científica (1879-1892) que dirigí i administrà.En aquesta revista, precursora del periodisme científic català, hi havia seccions de ciències exactes, físico-químiques, biològiques, naturals, etc., amb nombrosa informació meteorològica: ressenyes de l'Acadèmia de París, articles d'en Josep Landerer, Llorenç Presas, etc. Aquesta revista fou triada pel servei meteorològic espanyol, llavors anomenat "Observatorio Astronómico y Meteorológico" de Madrid, que havia sol·licitat la col·laboració de la revista per tal de vulgaritzar la meteorologia a Catalunya, però les seves normes resultaven prou endarrerides si les comparavem a les utilitzades pels estudiosos de la meteorologia catalans.

Arran de l'aparició de la fil·loxera, s'especialitzà en enologia i dirigí uns quants anys la revista de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre i el seu suplement català "La Pagesia" (1888-93). El 1892 fundà la publicació "La viña americana" i col·laborà en diverses revistes catalanes i franceses. Dirigí la Companyia General d'Electricitat de Barcelona i publicà obres de tema agrícola, com Les malures de la vinya (1887).

Salvà i Campillo, Francesc

Metge, professor i investigador.Es pot considerar "l'avi" de la meteorologia catalana. La guia del seu oncle, Antoni Campillo, i del bisbe Climent expliquen la seva formació al col·legi episcopal de Barcelona, a la Universitat de València, on fou deixeble d'Andreu Piquer, i a Tolosa (Llenguadoc), i la seva afiliació al grup dels il·lustrats catalans, dins el qual col·laborà més precisament amb Antoni Jutglà, F.Carbonell i Bravo, F.Santponts, A.Martí i Franquès i Fèlix Amat, en l'afany de progrés tècnic i social i amb uns estrets lligams amb l'evolució europea. En medicina destacaren les seves lluites contra rutines i superstició ("Carta a un amigo sobre el éxtasis de la decantada mujer del lugar de Llerona" (1779), en pro de la inoculació antivariolosa i més tard de la vacuna, i en general de la higiene i la salubritat pública. Per a una medicina "pràctica", fou l'impulsor de la difícil creació de la càtedra de clínica a Barcelona, de la qual fou el primer titular, i membre (1773) i finalment degà de l'Acadèmia de Medicina pràctica. Es mantingué independent contra els oficialistes, en dures polèmiques contra el cirurgians castrenses, i propugnà una autonomia universitària. L'aurèola dels guardons obtinguts a l'estranger (Societat de Medicina de París), la clientela de personatges il·lustres -d'on el seu renom de metge de prínceps i príncep de metges, no afebliren la seva integritat professional: una constant dedicació a l'Hospital de Pobres, les seves inquietuds socials (lactància, salut dels treballadors), la permanència a Barcelona durant el període francès 1808-13, on col·laborà amb l'ocupant, i la mateixa actitud, a despit de la seva edat, durant la febre groga de 1821-23 i el setge i bombardeig de la ciutat. Fou membre de l'Acadèmia de Ciències barcelonina, a més de moltes altres, i director de la seva secció d'electricitat. La seva anomenada com a investigador reposa sobre camps tan variats com les experiències sobre navegació aerostàtica (1784), l'invent d'un telègraf elèctric (1791), la previsió de la telegrafia sense fils (1796), l'estudi de la navegació submarina (1800), el transport en "canal sec" sobre cotxes "encarrilats", la impulsió per al desenvolupament de les comarques -com prospeccions mineres al Bages en societat amb F.Cabarrús-, la conservació química dels aliments, i variades millores tècniques per a la indústria, sense comptar-hi estudis demogràfics i socials aplicables a la ciència i a la medicina. Fou capdavanter de la meteorologia, i assidu col·laborador de la premsa ("Diari de Barcelona", "Diario de Madrid", "Memorial Literario"). Des del 1870 fins el 1827 va fer observacions diàriament des de la seva casa del carrer de Petritxol 11, amb una difusíó continuada a la premsa a través del popular Brusi o Diari de Barcelona, constituint la sèrie instrumental més antiga d'Espanya i una de les més antigues d'Europa. Hi ha pocs dubtes sobre la rigorositat del treball de Salvà com ho proven els diversos escrits apareguts al Brusi on detallava els aspectes de les seves observacions. La sèrie de dades d'en Salvà és molt rica, ja que consta de diverses variàbles 3 cops al dia: temperatura, pressió, direcció del vent, estat del ce, fenòmens especials (glaçada, llamps, llampecs, aurores boreals, terratrèmols, halos, eclipsis, etc) i precipitació i evaporació. Va treballar sense interrupció fins poc abans de la seva mort, formant col·legues i deixebles que podien continuar la seva empresa (Vieta, Yáñez,etc.) La seva bibliografia és extensa; comprèn, impresos o inèdits, treballs sobre tots els temes citats, a més dels resultants de la seva docència: "Años clínicos", "Pensamientos sobre el arreglo de la enseñanza del arte de curar" (1812), així com traduccions d'obres, mèdiques o químiques, contemporànies.

Serinanell i Mir, R.P. Manuel

Asrònom i més tardanament meteoròleg. Membre de la "Sociedad Astronómica de España y América" i "Société Astronomique de France". El 1959 fou anomenat vocal de la "Comisión Nacional de Astronomía" del CSIC. Deixeble, amic i col·laborador de Josep Pratdesaba. El 1954 inicià les onservacions de les taques del Sol, tasca que encar avui dia segueix fent. Els seus inicis en el camp de la meteorologia, una mica d'esquitllada, cal cercar-los cap als anys 1970 quan va començar a col·laborar a ràdio Vic de la mà de l'observador del SME a Vic, Llucià Riubrogent. A partir de 1976 va esdevenir col·laborador de l 'Institut Nacional de Meteorologia, substituint Riubrogent que s'havia posat malalt. Col·laborador a diversos mitjans de comunicació locals i nacionals: ràdio Vic, Regió 7, Televisió d'Osona (TVO), TV3 (on hi va començar pel novembre de 1984 de la mà d'en Castejon), TVE, etc. Mossèn Serinanell o "mossèn Passi-ho-bé" és autor del llibre "L'observatori Pratdesaba de Vic" coincidint amb el 25è aniversari de la mort del mestre Pratdesaba. Fundador de l'Agrupació Astronòmica d'Osona (AAO) l'any 1987, a la qual ha llegat tota la seva biblioteca de més 1400 llibres i instrumental. Més informació: http://www.infomet.fcr.es/noticies/mossenmanel.html
 

Tomás i Quevedo, Antoni

Meteoròleg del Sercicio Meteorológico Naconal.. Es va doctorar l'any 1959 amb una tesi titulada Temporales de "Llevant", que va ésser el seu tema preferit. També va estudiar els coneguts aiguats del 62 i 71, així com la famosa nevada del 62, treballs publicats a la Miscelánea Barcinonensia. També és autor de Els llevants de rolada a la Miscel·lània Fontserè, que és un volum de mig miler de planes que va editar l'editorial Gustau Gili per tal de commemorar la norantena del doctor Fontserè, i on s'hi apleguen treballs dels més alts personatges de la cultura i de la ciència catalanes. Jubilat i mort a la decada dels 70.Juntament amb el doctor Isidre Pòlit va escriure la biografia del doctor Alcobé.
 

Via Raventos, Josep

Climatòleg local. Propietari - agricultor. Entusiasta col·laborador del SMC i del SME, qui durant més d'un quart de segle va tenir càrrec de l'estació meteorològica de la seva Masia Figarot a l'Aldea d'Amposta, muntada a expenses seves com tantes d'altres a Catalunya qu eren fruit d'iniciatives privades. Gràcies a les seves iniciatives i campanyes de premsa va despertar l'interès per la Meteorologia Agrícola als agricultors del Baix Ebre. Va formar part amb Fontserè de la Comissió Catalana de Meteorologia Agrícola, formada per meteoròlegs, biòlegs i agrònoms qualifiats. És autor de la Nota d'Estudi núm. 47 "Assaig sobre el Clima de l'Aldea, en el terme de Tortosa" (1931) sota la direcció dels amics i mestres Febrer i Fontserè, climatòleg i director, respectivament, del SMC. També és autor d'altres publicacions en revistes i opuscles de l'època, destacant els treballs meteorològico-agraris, entre els quals són notables i pioners els seus assaigs per evitar les glaçades nocturnes mitjançant la producció de núvols artificials. Aquests treballs el relacionaren amb il·lustres meteoròlegs del SME, com Hilario Alonso o José M. Lorente, que a través de la revista Anales de la Sociedad Española de Meteorología va destacar els seus perseverants treballs de cara a defensar les collites dels efectes de les gelades i glaçades.També va estudiar les pedregades "El pedrisco y sus medios de defensa" (Tortosa, 1926).

Vidal Llenas, Josep M.

Estudià ciències físico-químiques a Barcelona. En acabar, l'any 1934, juntament amb 2 companys més, tots 3 alumnes del professor Fontserè, fa les oposicions al Servicio Meteorológico Español, aprovant-les amb els números 2, 3 i 4. Pel 1935 s'icorpora al cos d'Ajudants de Meteorologia i es queda a Madrid on treballa a l'observatori del Retiro durant la dura etapa de la Guerra Civil. Allà coneix i treballa amb Duperier el qual influeix en la seva línea de treball. Acabada la Guerra torna a Barcelona, i s'incorpora a la secció de física configurada per catedràtics tan prestigiats com el doctor Fontserè (ja jubilat), Jardí i Pólit. Precisament el doctor Pólit serà el director de tesi, ja que en Duperier estava expatriat, tesi que defensa l'any 1944 a Madid "Conductividad eléctrica del aire". Un cop retornat a Barcelona simultaneja els càrrecs al SME i la feina a la Universitat. Fa de predictor al Centre de Barcelona, és cap de l'Aeroport Transoceànic de Barcelona cap de la Región Aérea a Saragossa, cap de l'Oficina Meteorològica de l'Aeroport de Granada,etc. S'especialitza en Termologia, i l'any 1949 obté per opsicions la càtedra de Barcelona que ocuparà fins la seva jubilació, l'any 1983.L'any 1955 agafa l'excedència com a meteoròleg del SMN i es dedica exclusivament a la seva càtedra. Des de l'any 1961 és membre de la RACAB. És autor d'unes 180 publicacions, moltes amb la col·laboració de la seva esposa M. Potau. Pel que fa a la meteorologia cal destacar els treballs primerencs com "Rafagosidad del viento en el Prat de Llobregat" (1946), "Intensidad de las lluvias en Barcelona" (1951) (encara a la venda per l'irrisori preu de 50 pts), "Vientos de altura en Barcelona" (1944). L'any 1977 publica "Las intensas lluvias de octubre de 1940 en Catalunya" (MRACAB XLVII). Com a llibre cal destacar el seu "Curso de Física", el llibre de color de taronge que amb 7 edicions és tot un clàssic pels estudiants de física de la Universitat central de Barcelona. També cal destacar que l'any 1970 va rebre l'encàrrec del cap de l'Oficina Central del SMN, Josep M. Jansà, de fer de mitjancer amb el professor Fontserè per tal veure si aquest acceptaria de ser proposat pel SMN com a meteoròleg de l'any a l'OMM. Vidal va sondejar el gendre de Fontserè, el geògraf doctor Iglèsies, que va acceptar sense consultar amb Fontserè, sabedor de la tossuderia del seu sogre i que a més acabava d'acomplir la centena i es trobava en delicat estat de salut. Llàstima que la iniciatica del bon amic Jansà, no es va poder realitzar ja que Fontserè va morir aviat.

Vieta i Gibert, Pere

Cirurgià i físic.Col·laborador del doctor Salvà, va continuar un cop mort aquest, amb la publicació i recull de les mesures de les variables, i fins i tot va traduir un llibre del francés Mr. Pouillet "Elementos de Física Experimental y meteorología" (1841), estampat sota la impremta del Brusi. Durant la guerra del Francès fou ajudant de cirurgia de l'exèrcit. El 1814 li fou confiada la càtedra de física experimental de l'escola de física creada per la Junta de Comerç de Barcelona. Més tard fou vice-rector i catedràtic de la universitat de Barcelona, vice-president de l'Acadèmia de Medicina i Cirurgia i membre de les de Bones Lletres i de Ciències i Arts de Barcelona. Traduí obres de text per a estudis de física i publicà alguns opuscles de temes científics.

Viñes Martorell, Benet

Meteoròleg. Ingressà a la Companyia de Jesús l'any 1856 amb 19 anys, on va simultanejar la formació religiosa i científica, per la qual va demostrar una especial capacitat, sobretot per la física. Hagué d'exiliar-se arran de la Revolució de Setembre del 1868, i completà la seva formació a França. Acabats els estudis va ésser enviat a l'Havana, on fou Director del Real Colegio de Belén des de 1870 fins la seva mort. D'ençà de la seva arribada va prendre conciència de la importància científica i de la repercussió social que tenien els ciclons tropicals a les Antilles i es va proposar, com a línia de treball, estudiar el problema. Amb les dades disponibles fins al moment, publicà "Apuntes relativos a los huracanes de las Antillas en setiembre y octubre 1875 y 1876" (1877). L'onze de setembre de 1875 va elaborar la primera predicció d'huracans al Carib, que va tenir un gran ressó dins el món de la navegació d'aquelles contrades.Va publicar un avís als diaris de l'Havana de l'11 de setembre anunciant que el vòrtex estava a 550 milles. El matí del dia 13 refermà l'avís al mateixos diaris. Finalment l'huracà va travessar l'Havana la nit del dia 13, conforme a la predicció. Inventà dos aparells, que anomenà ciclonoscopi i ciclononefòscop, per a detectar els huracans i deduir el moment de llur arribada. Ambdós aparells, foren premiats amb diploma i medalla a l'Exposició Universal de Filadelfia de 1876, i van esdevenir dotació imprescindible per a tots els marins al Carib. El seu treball "Investigacions relativas a la circulación y traslación ciclónica" va ésser publicat el mateix any de la seva mort. El P. Viñes enuncià les regles del desplaçament dels ciclons del Carib i portà a terme un estudi tridimensional dels mateixos, presentant una convergència de nivells baixos i una divergència de nivells alts, divergència posada en evidència pel tipus i moviment dels núvols. També va trobar que la trajectòria dels ciclons estava condicionada, molt probablement, pels corrents superiors. Algunes de les seves obres foren traduïdes a l'anglès i al francès, i rebé nombrosos reconeixements pels seus treballs. Intentà, amb poc èxit, però amb cert rendiment l'establiment d'una xarxa d'observatoris que facilitessin els seus estudis i prediccions. Va ésser un veritable científic, realitzant significades contribucions, tant en el coneixement com en la predicció dels huracans. Des de fora n'han arribat moltes lloances en el sentit que el país hauria d'estar orgullós de l'obra feta per Viñes. Probablemt ha estat el més destacat dels molts jesuïtes que van contribuir al progrés de la meteorologia tropical.

Yáñez i Girona, Agustí

Naturalista. Doctor en farmàcia. Va estudiar la meteorologia des del punt de vista mèdic, com Salvà, del qual en fou deixeble i un dels continuadors de la seva obra.Va intentar portar a terme un estudi científic del Clima a Barcelona, alhora que va estudiar la importància de la temperatura en la floració, sempre amb el lema "recojamos datos sin cesar , multipliquemos nuestras observaciones...nuestros sucesores, más adelantados, podran coordinar los hechos, elevarse al conocimiento de las causas y deducir consecuencias que no nos hallamos en estado de apreciar". Fou deixeble de Carbonell i Bravo i de Bahí. Fou catedràtic del Col·legi de Sant Victorià i de la Universitat de Barcelona, de la qual fou rector. Fou separat de la docència per l'absolutisme de Ferran VII del 1823 al 1830. President de l'Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, pronuncià elogis històrics de Carbonell, Bolòs, Lagasca, Orfila i altres. Assessorà els industrials en l'ús de matèries colorants en la indústria tèxtil. Publicà Lecciones de historia natural (1820, 1854) i nombroses memòries, entre les quals "Sobre la temperatura de Barcelona" ( MRACAB 1840), "Sobre las diferéncias entre el calor sensible y el termométrico" ( MRACAB 1841), "Temperatura media de Barcelona " ( MRACAB 1849) i "Descripción orictognóstica y geológica de las montañas de Montjuich"(1819).


ALTRES METEORÒLEGS REFERENCIATS

Arcimís y Wehrlé, Augusto

Cursà estudis a Cadis i es doctorà en farmàcia. Cap de l'Institut Central Meteorològic (ICM), precursor del SME, des de la seva creació l'any 1888 fins la seva mort l'any 1910. Primer meteoròleg i fundador de la predicció científica del temps a Espanya. Va viatjar per Alemanya, França i Inglaterra i parlava correctament l'anglès, francès i italià, a més de traduir l'alemany.Va lligar bona amistat amb Francisco Giner de los Ríos, fundador de la "Institución de Libre Enseñanza", la qual cosa el va portar a fer de professor de l'esmentada entitat. El 10 de març de 1888 va prendre possessió del càrrec, guanyat per oposició, de Director de l'ICM, nom que va rebre l'organització oficial de la meteorologia a Espanya i que suposava per primera vegada la separació entre astronomia i meteorologia. partir de 2 de novembre de 1888 l'ICM s'istal·la a la "Torre del telégrafo óptico del Retiro". Sota el seu mandat es publica el primer butlletí meteorològic el primer de març de 1893. Impulsà l'inici de les observacions de les capes superiors de l'atmosfera mitjançant aerostats militars i estels. Assistí com a representant espanyol a la primera Conferència de Directors de Serveis Meteorològics celebrada a Munich (1891). Publicà un tractat de meteorologia i una monografia "Circulación atmosférica" (1895), així com diversos treballs en revistes.

Galbis Rodríguez, José

Fou enginyer geògraf i diplomat de l'Estat Major de l'Exèrci (arribant a Tinent Coronel). Fou nomenat, provisionalment, cap de l'ICM el 27 d'abril de 1910, i a principis de l'any següent, ja amb caràcter definitiu, rellevamt Arcimis. A partir de 1911 fou nomenat Cap de l'Observatorio Central Meteorológico (OCM), fins el 1921, que és el nom del nou organisme hereu de l'ICM. Fou en ordre cronològic el 6è director de la meteorologia espanyola, la qual experimentà un notable creixement en aquesta època. S'establí la xarxa pluviomètrica atesa per col·laboradors altruistes (1911), amb col·laboracions amb la Societat Astronòmoca de Barcelona , la Federació agrària de Llevant i altres institucions; es creà el "Servicio de Aerología" (1912); es creà el "Cuerpo de Meteorólogos y de Auxiliares de Meteorología" (1913); s'inicià el llançament de globus pilots i radiosondatges a Madrid (1913); s'inicià la contrucció de l'Observatori d'Izaña; s'inicià la contrucció del nou edifici del Retiro, que esdevindria la seu central de la meteorologia espanyola fins el 1962;s'establí un nou model de gàbia meteorològica que encara avui dia es fa servir i que és conegut com amb el nom de "Galbis"; sota el seu mandat s'establiren molt bones relacions amb el SMC a l'igual que amb altres serveis: València, País Basc, etc., fins al punt que Galbis convidà personalment Fontserè a assistir a la Conferència Internacional de París. Galbis féu una gran feina publicant els "Anuarios del OCM", on hi trobem molts treballs personals repatits en 4 volums, amb excel·lents ressenyes de la meteorologia de l'època, essent ajudat pels col·laboradors més pròxims; Sama (predicció), del Junco (aerologia) i Alonso (climatologia). Assistí a la Quarta Conferència de París de Directors de Serveis Meteorològics, on va tenir un gran impuls la meteorologia aeronàutica. Fou menbre de la Reaial acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), Oficial de la "Legión de Honor",i mereixedor de nombroses condecoracions. la "Gran Cruz de San hermenegildo", la "Cruz de María Cristina" i la "Placa del Mérito Naval".

Doporto Marchori, Mariano

Llicenciat en ciències i doctor, ingressà al SME el maig de 1921 juntament amb Duperier, Lorente, Morán, etc., en un important augment de la plntilla de meteoròlegs. És un dels promotors de la revista "Anales de la Sociedad Española de Meteorología", institució creada poc abans i de la qual en va se soci fundador. Esdevé redactor d'aquesta revista, on hi publica interessants treballs, com un estudi sobre les pluges orogràfiques amb aplixcació a la Serra de Grazalema, treball que revesteix gran importància ja que durant molt de temps es va suposar que era el lloc més plujós de la península. Estudià l'estructura vertical de l'atmosfera ("La turbulencia dinámica de la atmósfera en Barcelona" Barcelona, 1938) i aprofundeix en el coneixement de l'estratosfera; sobre aquest tema organitzà un cicle de conferències. Va ser un dels primers a estudiar l'estructura desl sistemes de pressió a les zones temperades, tema just encetat per l'escola Noruega.

Pasà a situació d'excedència en el SME i per oposició passa a ocupar la direcció d'un centre de predicció marítima acabat de crear a Igueldo (Sant Sebastià( el 1927). Ja no tornarà més al SME, però segueix col·laborant amb la "Sociedad Española de Meteorología" de la que n'és vocal de provincies com Fontserè a Barcelona, amb qui estableix bones relacions. S'especialitzà en prediccions per a la navegació marítima, i sobretot pesquera. Treballà a BCN fins al final de la guerr civil, i tot i que no va ser objecte d'expedient sancionador, s'exilià voluntàriament a França i poc després a Argèlia, on treballà com a meteoròleg operatiu durant la guerra mundial. Finalitzada aquesta, a irlanda surt a concurs la plaça de cap de l'oficina meteorològica de la base de Clipper de Shannon, ja que els irlandesos no volen personal tècnic Anglès.La plaça és guanyada per Doporto, el qual imposa eliminar la condició de prendre a la nacionalitat irlandesa. Posteriorment, i després d'assolir el càrrec Director General del Servei Meteorològic d'Irlanda, sol·licita i obté la nacionalitat irlandesa. En aquella època l'aeroport irlandès de Shannon té gran importància en vols transoceànics. Doporto cridà diversos meteoròlegs europeus, entre ells alguns alemanys i tres d'espanyols. Com a director del SM d'I visità diverses vegades Espanya i va mantenir estretes relacions amb els seus col·legues espanyols.
 

Duperier Vallesa, Arturo

Físic. Es llicencià en Físico-Químiques a la Universitat de Madrid. Estudià a les universitats d'Estrasburg i París (1930). El 1920 ingressà al SME al cos d'Auxiliars de Meteorologia on portà a terme estudis de termodinàmica de les precipitacions i aerologia. Se'l va nomenar menbre del comité de publicacions dels Anales de la Sociedad Española de Meteorología , publicació bimestral que es va constituir el 1927 i va veure la llum entre gener-febrer de 1927 i juliol-agost de 1929 i on hi van col·laborar, entre altres, els prestigiats meteoròlegs: Lorente, Doporto, Morán, Sama, Fontserè, etc. El 1929 va viatjar a diversos paísos d'Europa i estudià temes d'electricitat atmosfèrica, i aspectes de susceptibilitat magnètica, visitant diversos observatoris de França i Suïssa. El 1932 se li encomanà la secció d'Investigacions Especials a l'Observatiri de El Retiro, on va coincidir amb el jove professor Josep M. Vidal. Portà a terme estudis d'electricitat atmosfèrica i instal·là una càmera d'ionització per a les observacions de la radiació còsmica. El 1933 obté la càtedra de geofísica a la Universitat de Madrid on va realitzar estudis sobre variacions del camp elèctric terrestre i distribució vertical de temperatura. El 1939 s'exilià a Anglaterra, on exercí com a professor de física a les universitats de Manchester i Londres (1939-53). Destacà per les investigacions en el camp del magnetisme terrestre i en l'estudi de les radiacions còsmiques; perfeccionà un bon nombre dels aparells de mesura que emprà en les seves experiències.Assistí a nombrosos congressos internacionals amb notables aportacions. Retornà a Espanya el 1953 i es reintegrà a la seva càtedra de Geofísica, on a més explicà radiació còsmica. Gran Bretanya li regalà el laboratori de radiació còsmica perquè continués treballant a Espanya, però les llargues i feixugues gestions administratives (4 anys a la duana de Bilbao), impediren que la instal·lació és fes efectiva i entretant un infart acabà amb la vida de Duperier. El material fou reclamat i retornat a Gran Bretanya. Es va citar el seu nom com a un dels científics candidats per a Premi Nobel de Física de 1958. A títol pòstum va rebre el Premi de Ciències Juan March de 1959.Amb motiu del centenari del seu naixement, l'any 1996 es va celebrar a la seva vila nadiua un Simposi Internacional commemoratiu i la Diputació Provincial d'Avila va editar el llibre "Arturo Duperier: Mártir y mito de la ciencia española", escrit pel físic L. Bru darrerament traspassat.

Lorente Pérez, José Maria

Estudià la carrera de Ciències Exactes a la Universitat Central de Madrid. Es llicencià el 1912 amb Premi extraordinari i es va doctorar el 1918 essent director de tesi el matemàtic Julio Rey Pastor; més endavant va llicenciar-se en Físiques (1925) a Barcelona, ja era requisit indispensable per passar a Meteoròleg. Ingressà per oposició al cos d'auxiliars de meteorologia el 1921 i passà a meteoròleg el 1928. Va estar destinat a l'observatori d'Izaña (1923-25), a l'Oficina Central (1926-40) i va portar amb molt d'encert la secció de Biblioteca i arxiu del SMN (1941-1961). Durant aquests 35 anys va ésser un autèntic consultor del SMN, que era cercat tant pel director general d'un ministeri com per l'alumne acabat d'ingressar. Es diu que podia informar a qualsevol usuari del contingut, matèries i grau d'actualitat de pràcticament tots els volums dels prestatges de la biblioteca. Lorente va tenir cura del material confiscat al SMC fins la seva jubilació l'any 1961, contra el que diuen algunes fonts que es va vendre a preu de paper vell. Posteriorment es va dispersar: Madrid,Saragossa i Barcelona. Estudià meteorologia a Alemanya i Suïssa i representà a Espanya en nombrosos congressos internacionals. Va publicar diversos treballs: "Meteorología aeronáutica" (1942) amb col·laboracio amb Pío Pita, "Meteorología" (1945) (amb 4 edicions publicades per editorial Labor), i nombrosos articles a la Revista de Geofísica del CSIC, i especialment al "Calendario Meteorofenológico" del SMN. Destaca la gran capacitat didàctica i de divulgació. Pel gran públic fou conegut per la seva tasca a la premsa, on se'l considera el pioner de la informació meteorològica als diaris. Amb el seudònim "meteor" va col·laborar entre 1926 i 1961 a diversos diaris, entre ells "La Vanguardia". Es de destacar la seva aportació al camp de la climatologia, on se'l considera el pare de la climatologia espanyola. Va ésser el primer a concebre la classificació per conques; inicià les estadístiques d'aigua precipitada per conques; fomentà la xarxa fenològica; impartí pràcticament tots els cursos de climatologia del SMN fins la seva jubilació; inicià la publicació del calendari meteorològic; realitzà nombrosos treballs fins al punt s'ésser l'autor més prolífic en matèria de climatologia i el meteoròleg espanyol més citat; introduí els conceptes d'evapotranspiració de Thornwaite i elaborà una classificació climàtica d'acord amb els criteris d'aquest autor, superant la classificació obsoleta de Martone i també la més perfeccionada de Köpen, que també aplicà a Espanya. També és de destacar un estudi sobre les descàrregues elèctriques fet als anys 50, on va trobar, entre altres conclusions, que les zones més afectades per les descàrregues eren les capçaleres de les torrenteres. Finalment, cal destacar el rigor científic, la claredat i el fet d'avançar-se al seu temps, qualitats de cap de brot. El rigor científic fou una exigència personal i la claredat una autèntica obssessió. Va cuidar sempre el llenguatge; introduí els neologismes "engelamiento" i va traduir "jet stream" per "corriente en chorro" i no "corriente del chorro" com havia aparegut en algunes revisions. Fou el primer meteoròleg d'Espanya a fer prediccions a diversos dies vista de forma sistemàtica i amb base científica. Ho féu primerament a les "Charlas del tiempo" publicades al diari "El Debate" pels anys 30. Posteriorment al "Ya", "Hoja del Lunes" i "La Vanguardia" on publicà una crònica setmanal on comentava la incidència del temps a la vida quotidiana, el camp i la industria, i a més hi afegia un pronòstic per a la setmana.

Medina Isabel, Mariano

Cursà estudis a Toledo i es llicencià en ciències Fisico-Químiques a la Universitat de Madrid l'any 1946. Per oposició ingressà al cos Meteoròlegs Facultatius pel novembre del mateix any. Destinat primerament a l'aeroport de San Pablo (Sevilla). A partir de 1949 és destinat a l'Oficina meteorològica de l'aeroport de Barajas.La dècada dels 50 i principis dels 60 són de plena formació científica, acumulant coneixements i iniciant-se en el coneixement de l'atmosfera, en un temps de profunds canvis tecnològics; pel 1950 a Barajas, encara es rebia la informació per radiotelegrafia Morse; a mitjan dècada van apreixent els famosos teletipus i els facsímils (encara en ús avui dia en molts aeroports espanyols, sobretot els de segona fila); a final de la dècada apareixen "borroses" les primeres imatges del satèl·lit polar Tiros. En aquesta època, Medina i els seus disposaven dels mapes de superficie i els d'altura realitzatas amb l'escassa xarxa aerològica i algun AIREP. Poca cosa per fer prediccions, juntament amb els mapes previstos de de 24 hores, emesos en Morse per l'emissora anglesa GFA. era el 1950. Pel que fa als coneixements, el tema del corrent en raig només apareixia en revistes especialitzades i és de llavors el primer enunciat de "gota freda" a càrrec del meteoròleg Pedro Rodríguez Franco. En aquest s anys però, hi ha un gran impuls per part de l'aviació comercial. Pel 1957 Medina és cridat per Ràdio Madrid per tal de fer els pronòstics a l'enblemàtic programa "Cabalgata Fín de Semana". De la mateixa època són els seus primers pronòstics a la premsa. També TVE sol·licita els serveis del meteoròleg Pío Pita, cap de la secció de Predicció, però aquest declina l'oferiment que el trasllada a Medina, que posteriorment serà conegut per "Hombre del Tiempo", nom que registra. A partir dels anys 60 comença un període de grans inquietuts científiques, que ja no abandonarà al llarg de la seva vida. No es conforma amb la popularitat televisiva i segueix vetllant per aprofundir els seus coneixements. Acudeix a les clases de professor Morán i pren apunts que conserva zelosament. Presenta la seva tesi doctoral "La correlación entrópica y su aplicación al fenómeno físico" (1966) dirigida per Manuel Castans. Assumeix la direcció de la secció de Meteorologia Marítima, per la qual cosa viatja a Anglaterra per tal de posar operatiu un sistema de confecció de mapes d'onades i de temperatures de l'aigua de mar capdavamter a Europa, essent el quart país en disposar d'aquesta metodologia. Crea la "Revista de Meteorologia marítima."la dècada dels 70 es molt fecunda per Medina. És nomenat per concurs de mèrits cap del Centre d'Anàlisis i Predicció, lloc que ocuparà entre 1971 i 1978. Implanta la confecció diària dels pronòstics a 3 dies vista i un sistema de suport a les bases aèrees i aeròdroms esportius. És professor indiscutible de Meteorologia sinòptica i dinàmica, formant nombrosíssimes generacons de meteoròlegs, a més de donar clases de doctorat a la Universitat compluetnse. Publica "Meteorologia teórica" (1972) "L'a atmosfera y sus fenómenos" (Barcelona, 1972), "La mar y el tiempo" (Barcelona, 1974) y "Meteorologia básica Sinóptica" (Paraninfo, 1974). Alguns d'aquests llibres amb molta tirada a sudamèrica. A partir dels anys 80 es dedica bàsicament a tres temes favorits.El primer és el de les pertorbacions amb doble nucli d'acció; en el Congrés de Meteorologia mediterrània organitzat per l'AME (1980), presenta la seva teoria que aplicarà en alguns casos a ciclons tropicals i a situacions violentes del Mediterrani. El segon tema favorit, és el que va desenvolupà a l'ambiciós llibre "Teoría de la Predicción meteorológica" (1984), sobre la teoria del desenvolupament dels sistemes de pressió. És probablement la seva millor obra, utilitzant apunts dels cursos de Moran. I finalment, potser el tema preferit, fou el de l'aplicació de l'equació de la vorticitat a la predicció del temps, matèria del seu darrer llibre. Però entre aquesta publicació i l'anterior, cal citar el període negre de la seva vida o "any negre" com deia Medina per referirse a l'any 1985, quan es va veure bruscament apartat i de manera definitiva de les pantalles de TVE, i a la vegada passat a excedència voluntària de l'INM, situació que no havia sol·licitat; a finals de l'any fou reintegrat a l'INM i recol·locat en una Direcció de Programa. En el seu darrer llibre "La predicción del tiempo basada en la teoría de la vorticidad" (1988), planteja la discussió dels tres termes d'aquesta equació:la simple advecció de vorticitat, una funció de l'advecció d'espessors de la capa que romàn per dessota del nivell de divergència nul·la i un tercer terme que és funció de l'estabilitat hidrostàtica i que només es té en compte en casos d'extremada inestabilitat, com per exemple ciclons tropicals i mai der damunt de 35 º Nord. Mariano medina va fer bandera d'aquest tercer terme, ja que creia trobar l'explicació de molt dels fenòmens violents del mediterrani. Moltes vegades l'havia calculat manualment, i era tan l'interés mostrat, que va rebre el malnom de "Mariano, el tercer término". Amb l'arribada del Mcidas, es va posar de moda altres formulacions, quedant arraconat el "tercer término", de moment. Els seus treballs apareixen en multitud de revistes, prop de 50. Alhora el seu nom apareix repetides vegades en la bibliografia no hispànica.

Morán Samaniego, Francisco

Es llicencià i doctorà en Ciències Físiques a la Universitat de Madrid, amb notes brillantíssimes.Guanyà per oposició la Càtedra de Física de l'Aire de la Universitat Central el 1949. Ingressà per oposició, als 18 anys d'edat, al cos d'auxiliars de meteorologia del SMN i passà a meteoròleg el 1928. Es va jubilar el 1970. Estudià a Alemanya el 1933 i representà a Espanya en congressos internacionals.Fou un fora de sèrie a la seva càtedra on va formar moltes generacions d'alumnes en Dinàmica i Termodinàmica de l'Atmosfera.Els apunts de Dinàmica per exemple, serviren al doctor Medina a l'hora d'escriure el seu llibre "Teoria de la predicción meteorológica" (1984). Al SMN va portar la secció d'Investigació i Ensenyament (1941-1971) i va tenir una atuació destacada en la creació i organització de l'Instituto Nacional de Meteorología als terrenys de la zona Universitària (1962). Va portar també la secció de Meteorologia pura de l'Instituto Nacional de Geofísica del CSIC. Va escriure nombrosos articles en revistes especialitzades i un llibre bàsic que ha contribuït i ho segueix fent, a formar moltes generacions d'estudiants del SMN i de les universitats: "Apuntes de termodinàmica atmosférica" (1942). Quan l'any 1942 el SMN publicà l'esmentat llibre, es marcava una fita dins la història de la meteorologia espanyola. I encara més, universal, ja que el llibre del professor Morán, malgrat de titular-se "Apuntes" constitueix un autèntic tractat de termodinàmica de l'atmosfera, molts capítols del qual encara són plenament vigents avui dia tot i els grans avenços aconseguits i no han estat superats per cap altra publicació estrangera. Amb tot, i afegint-hi l'extraordinària personalitat tant científica com humana de l'autor, aquests "Apuntes" són una d'aquelles joies que no falta a cap biblioteca dels meteoròlegs.Com a homenatge a la memòria del professor Morán, l'INM, va fer una reedició facsímil l'any de la seva mort, que hores d'ara ja torna a estar exhaurida. Sempre es va creure que aquests apunts es complementarien amb una "Dinámica de la Atmósfera", de la qual és més que probable que en tingués escrita una part sinó tota.

Pita Suarez-Cobian, Pío

Es llicencià en físiques a la Universitat central de Madrid. Ingressà per oposició al SME (1917), al cos d'Auxiliars de Meteorologia, i sis anys més tard va ésser nomenat Meteoròleg. Fou persona meticulosa i molt hàbil pels equips d'observació meteorològica. Segons les cròniques va ésser un bon predictor en una èpococa en que devia ser ben difícil ja que es treballava amb poquetes dades i només de superficie. Fou Cap de l'Oficina Regional de l'Ebre, Saragossa, la qual cosa representà la Direcció del primer centre meteorològic. Va desenvolupar una gran tasca, no només de planificació, organització i instal·lació, sinó que també va realitzar estudis de climatologia i predicció (1927-1930). Segons que sembla, ve ésser qui donava ordres quan es va produir la premeditada destrucció del SMC el fatídic 26 de gener de 1939. El 1941 se li assignà la responsabilitat de predicció i Aeronàutica del SMN, a Madrid. Va publicar una dotzena de treballs, entre els quals destquem: "Cursillo de Meteorología" (1939) i la "Meteorología a Aeronáutica" (1942), "Descripción de aparatos meteorológicos" (1945 i 1963), etc. L'experiència assolida en l'elaboració de radiosondatges amb globus pilot, principalment a l'Observatori d'Izaña i al de la Corunya, el va portar a dissenyar un disc pel desenvolupament del sondeig i calcular els vents en altitud, el disseny i utilització del qual era més senzill que el disc de Moltchanoff. El "Transportador Pita" (1945), axií conegut a la terminologia meteorològica, fou d'ús generalitzat a tots els observatoris espanyols on hi havia radiosondatges amb globus pilots. També va idear una baròmetre absolut que va merèixer una medall d'argent a l'Exposició de Bruxel·les (1963). Aquest baròmetre, però, no va estar operatiu als observatoris. D'entre els molts guardons rebuts, cal destacar la "Cruz del Mérito Aeronáutico" (1950).

Sama Pérez, Nicolás

Ingressà al ICM 1897 i fou el primer meteoròleg facultatiu d'ençà de la creació d'aquest cos l'any 1913.Cap de l'Observatori de Madrid i de la secció de predicció des de 1921, lloc on es va guanyar bon prestigi en un temps difícil i de pocs recursos. Cap del SMN (entre 1932 i 1937). Pel juliol de 1936 va traslladar-se a València amb l'oficina central i a l'igual que tot el Govern de la República, d'on el 1937 malalt es va retirar a Anglesola. El va succeir el seu cunyal Hilario Alonso, el qual des de Barcelona va emigrar a França el 1939. Col·laborà directament amb els anteriors caps, publicant diversos treballs, especialment als "Anuarios de l'OCM".Amb el seu mandat s'inicià la publicació de les Memóries del SMN (sèria A), on hi trobem publicacions de Duperier, Jansà, Vidal, Doporto, etc, i que en situacions difícils es continuaren publicant a València (1937) i a Barcelona (1939). Fou un dels promotors de Sociedad española de Meteorología. Destacà com a instrumentalista excepcional. Dissenyà aparells d'observació inventats seus, com un penell amb capacitat per emetre dades en clau Morse.Va publicar treballs sobre sistemes d'observació que dominava a ala perfecció. Cunyat d'Hilario Alonso (que va ser director durant la Guerra Civil) i gran divulgador de la meteorologia. Va publicar diversos manuals molt divulgatius a la col·lecció "Catecismo del aricultor", així com "Los meteoros" (1933) a Espasa Calpe.


© email: joan@oratge.org

Date Last Modified: 20/oct/2005

recular a la plana principal

1