El llenguatge meteorològic català gaudeix d'una
bona salut, però cal no badar
S i fer ciència en català és encara
difícil, imaginem com ho devia ser fa uns 50 anys quan Eduard
Fontserè i Riba (Barcelona, 1870-1970) va publicar
l'interessant Assaig d'un vocabulari meteorològic
català (1948). Malgrat els anys i malgrat totes les
mancances de termes nous i d'alguns de desfasats, aquesta obra
continua essent el referent per a la normalització
lingüística de la meteorologia al nostre país. Per
això i per commemorar els 50 anys, l'Associació
Catalana de Meteorologia (ACAM) ha fet una reedició completa
d'aquesta obra especialment per a l'ocasió i que ha estat
lliurada a tots els presents a les cinquenes Jornades de Meteorologia
que se celebren aquest cap de setmana al Museu de la Ciència
de la Fundació La Caixa sota el nom de l'il·lustre
meteoròleg Eduard Fontserè, considerat el pare de la
meteorologia catalana.
Només un home de ciència i de país com
Fontserè, de sòlida formació, vasta
documentació i riquíssima experiència, podia
realitzar una empresa d'aquesta magnitud que representa la seva
principal contribució al conreu del llenguatge
meteorològic català, alhora que significa una
aportació molt valuosa al Diccionari general de la llengua
catalana. En aquesta obra es concentra i es resumeix gran part de
la feina lingüístico-meteorològica de
Fontserè; però altres publicacions, com és ara
els Elements de ciències físiques i naturals
(1932), també representen excel·lents aportacions a la
sistematització, normalització i propagació del
català científic. Elements és
l'edició catalana del llibre publicat en castellà
(però pensat en català) en diverses edicions des del
1911. És un llibre didàctic, adreçat a un
públic juvenil i tornat a la llengua catalana per
l'il·lustre pedagog Artur Martorell i Bisbal (Barcelona,
1894-1967). Fou una mena de best seller: l'any 1960 se
n'havien fet sis edicions, incloses dues de catalanes, amb un total
de prop de 500.000 exemplars.
Aquesta obra no va ser un caprici del destí sinó la
ferma voluntat del doctor Fontserè d'aplicar a Catalunya les
recomanacions de la Conferència Meteorològica
Internacional de París de 1919. En aquesta conferència
es va acordar la confecció d'un vocabulari meteorològic
internacional amb la finalitat que els meteoròlegs disposessin
d'un sistema de definicions inequívoques del significat de
cada mot emprat en el llenguatge meteorològic. Però
motius ben poc científics, i que ara no fan al cas, impediren
que aquesta tasca pogués veure la llum fins al dia de Sant
Jordi de 1948, quan l'Institut d'Estudis Catalans, dins la seva
semiclandestinitat, li publica l'Assaig d'un vocabulari
meteorològic català (Arxius de la Secció de
Ciències, XIV) i que, en paraules de Joan Coromines
(Miscel·lània Fontserè, 1961), elaborà amb
la seva gran sobrietat, amb una simplicitat extrema i una claredat
que arriba a la transparència, amb certa elegància
natural, gens recercada i despullat de tot enfarfec erudit.
Aquest assaig fou un intent força reeixit de dotar la
llengua catalana d'un vocabulari meteorològic, cosa que
només es podia dir de molt poques llengües.
Fontserè aplicà el procediment verament
científic de començar per la definició de la
cosa i acabar per assignar-li el nom, i sempre que fos possible tret
del lèxic popular, la qual cosa ha fet possible diferenciar
amb precisió molts fenòmens meteorològics:
glaçada-gelada-gebrada, calamarsa-pedra-calabruix,
nuvolositat-nebulositat, llamp-llampec, tempesta-tamborinada,
garbí-llebeig, roina-plovisca-gotellada, etc. Cadascun
d'aquests mots té un significat propi que el distingeix dels
altres i en desfà la sinonímia.
Però hagueren de passar uns 30 anys perquè
l'Assaig de Fontserè prengués utilitat. No fou
fins a l'any 1978 que va aparèixer el primer meteoròleg
donant informació del temps en català per TVE-Miramar,
reprenent la línia iniciada pel mateix Eduard Fontserè
l'any 1927 a Ràdio Barcelona. Es deia Antoni Castejon i
(l'Hospitalet, 1947 - Barcelona, 1988), va desempolsar el vocabulari
del professor Fontserè i li va donar aquella difusió
que només els mitjans de comunicació poden donar.
Castejon va contribuir molt positivament al revifament d'expressions
genuïnes pròpies del gremi com són ara:
calamarsades, tamborinades o maregasses. Posteriorment altres mitjans
i dones i homes del temps han consolidat una manera de fer
meteorologia, diguem-ne a la catalana, amb notable èxit i amb
un xic de protagonisme i tot.
En resum, podem concloure que el llenguatge meteorològic
català gaudeix d'una bona salut, però cal no badar
davant la pressió d'algunes llengües i, sobretot, davant
dels cada cop més poderosos mitjans de comunicació que,
com a contrapartida perillosa, poden ajudar a la propagació de
termes poc encertats que s'hagin posat en circulació i
també fan fortuna; com posem per cas, temps estable/inestable,
temperatura de confort o pertorbacions.